‘Crònica d’un estiu’

Sem­pre l’he tin­gut pre­sent, de manera que no sabria expli­car per què no ha pas­sat abans per l’ombra Cro­ni­que d’un été, el docu­men­tal que, a l’estiu del 1960, van rodar el cine­asta antropòleg Jean Rouch (1917-2004) i el seu amic Edgar Morin, filòsof sociòleg que el 8 de juliol pas­sat va com­plir 101 anys. Vist de nou, després de molts anys de fer-ho per pri­mer cop, he pen­sat que hi podria dedi­car tota una tem­po­rada d’aquesta sèrie a les aca­ba­lles. No tant perquè s’hi fa pre­sent l’estiu, tot i que també, sobre­tot quan aban­dona París per anar de vacan­ces amb les per­so­nes (i per­so­nat­ges) del film cap a la Côte d’Azur. Ho penso perquè aquesta “crònica” és un tes­ti­moni de l’època (la França pre­si­dida per De Gau­lle, la guerra d’Algèria, els immi­grants pro­vi­nents de les colònies, les emprem­tes de la per­se­cució nazi-col·labo­ra­ci­o­nista dels jueus fetes visi­bles en el número imprès en el braç d’una depor­tada) i a la vegada la trans­cen­deix perquè la frus­tració exis­ten­cial, la impotència política, la insa­tis­facció deguda al tre­ball emer­gei­xen (i res­so­nen) a par­tir d’una pre­gunta sim­ple (“És feliç?”) for­mu­lada en una estació, a l’estiu, en què cir­cula la idea (una men­tida, com tan­tes) que hem d’estar ale­gres. També ho penso perquè és una pel·lícula que, pro­ta­go­nit­zada per per­so­nes que hi van dei­xar moments de la seva existència, con­vida a refle­xi­o­nar sobre el cinema a par­tir d’una experiència de cinéma-vérité que, de fet, és qüesti­ona si això és pos­si­ble. Tan­ma­teix, demos­tra allò que va dir Jean Rouch: “El cinéma-vérité està for­mat per men­ti­des que, per una casu­a­li­tat sin­gu­lar, són més cer­tes que la veri­tat.” Demà: Aquell esti­mat mes d’agost (Miguel Gomes, 2008).