Només puc dir gràcies!

La Fun­dació Pas­qual Mara­gall, l’Ins­ti­tut Hos­pi­tal del Mar i la Uni­ver­si­tat de Göteborg (a Suècia) han fet un petit des­co­bri­ment que con­tri­buirà a impul­sar assa­jos més ràpids i fia­bles amb per­so­nes de mit­jana edat per estu­diar noves fórmu­les de pre­venció de l’Alz­hei­mer. El petit des­co­bri­ment pot can­viar la vida de mili­ons de per­so­nes. No només de les que podrien aca­bar tenint la malal­tia si no en fan pre­venció, sinó també les vides de les per­so­nes que les envol­ten: fami­li­ars i amics que aca­ben entrant en una espi­ral d’incom­prensió arros­se­gats per un procés que ningú no sap com afron­tar tret de posant-hi molt d’amor i bona volun­tat.

L’Alz­hei­mer és una malal­tia dege­ne­ra­tiva que ho trans­forma tot. Comença esbor­rant els records (bons i dolents) de la memòria, i a poc a poc, i sense pie­tat, esborra la llum de la mirada, la con­fiança, la vida..., la dig­ni­tat! L’Alz­hei­mer és una mort en vida fins a la mort. L’Alz­hei­mer és un procés, llarg i devas­ta­dor, de retrocés cog­ni­tiu on l’única cosa que queda és l’amor de veri­tat: un amor des­pu­llat, aspre, que des­perta els desit­jos més ines­pe­rats. A tots els científics, volun­ta­ris, fami­li­ars i amics que, cada dia, tre­ba­lleu per atu­rar aquesta malal­tia silen­ci­osa, només us podem dir gràcies!