Fer diana al pubis

No recordo exac­ta­ment a quin lloc era la font, crec que a tocar de l’arc romà de Tri­este que s’empelta a la paret noble d’un edi­fici de pisos o en vol sor­tir, com la cama d’una actriu a la catifa ver­me­lla, que es des­co­breix de l’ober­tura infi­nita del ves­tit negre; l’Arc de Ric­cardo és una posa ines­pe­rada, un teló obert enmig d’una plaça del barri vell, coquetó i gen­tri­fi­cat. Fent memòria situo la font a prop de l’arc perquè abans el guia ens havia ense­nyat els ves­ti­gis del tea­tre romà i ens havia recor­dat, just en un car­reró estret que en altre temps havia estat el gueto dels jueus, el dis­curs que Mus­so­lini va fer a la ciu­tat portuària el 18 de setem­bre del 1938 decre­tant les lleis raci­als; a mitja hora en cotxe hi ha San Sabba, un antic molí d’arròs, camp de con­cen­tració dels jueus ita­li­ans. Vaig esbor­rar la foto de la font, perquè devia des­a­pro­var la pin­tada, l’atac al bigoti de la cara escultòrica que l’enga­la­nava, tot i l’argu­men­tació amb la qual el guia, his­to­ri­a­dor, ens havia il·lus­trat. Va expli­car que sim­bo­lit­zava els pira­tes turcs que des de l’Adriàtic ata­ca­ven les pobla­ci­ons de la costa d’Ístria, el cap dels quals s’exhi­bia com a tro­feu, encim­be­llat en el marc de la font. Això era la versió ofi­cial. La popu­lar, que no emmas­cara la veri­tat, és que era la imatge de l’empe­ra­dor austríac, i d’aquí les pin­ta­des, bur­le­tes con­tra el poder. Podem per­ce­bre certa bla­nor i indulgència en la bre­to­lada al patri­moni, que ens fa foto­gra­fiar-ho com a postal de viatge, quan l’agressió a cop d’esprai és a dic­ta­dors o per­so­nat­ges de per­fil obs­cur; és l’única rebel·lió pos­si­ble, com l’estàtua eqüestre de Franco deca­pi­tada al Born el 2016. Són estàtues d’home­natge de memòria indigne. És molt dife­rent quan s’ataca l’art que s’exposa al car­rer. O quan el símbol turístic s’ha muti­lat i pin­tat, dis­fres­sat de pro­testa; com tots els actes de sabo­tatge patits per la sire­neta de Copen­ha­guen. Hi ha, però, en el cas de l’acció vandàlica a l’escul­tura, deli­cada i dolça, de Fidel Agui­lar, a la Cort Reial de Girona, quel­com més. És una agressió mas­clista que apunta direc­ta­ment, amb un ver­mell que fa mal, i que fa diana als mugrons i al pubis, símbols de la femi­ni­tat, i en vol esbor­rar la cara, la iden­ti­tat. Invi­si­bi­lit­zar la dona, que sigui només cos i carn: sexe. És una vio­lació vista com una imbe­cil·litat de nit, exe­cu­tada per mas­cles pri­ma­ris, que con­si­de­ren la dona una sim­ple feme­lla, feta de bronze o amb cui­xes flàcci­des i pro­mi­nents, com una pro­pi­e­tat que, en comp­tes de res­pec­tar i admi­rar, cal mal­me­tre i ofen­dre, de manera mal­des­tra, però amb la rabior de qui ni té ànima ni cor.