Greuges i privilegis

Cada data des­ti­nada a una rei­vin­di­cació escol­tem la mateixa cançoneta amb fra­ses com “i quan serà el dia de l’home, eh?”, als vol­tants del 8 de març; i el 28 de juny: “Oh, és que no hi ha un dia de l’orgull hetero.” Tot de per­so­nes ofe­ses alcen la veu perquè es parla de “lo seu” perquè durant uns dies –màxim una set­mana!–, mit­jans i ins­ti­tu­ci­ons des­ti­nen atenció, sovint cosmètica, a un col·lec­tiu dis­cri­mi­nat. És pre­dic­ti­ble. I irri­tant.

I és que tan impor­tant és rei­vin­di­car els greu­ges que ens afec­ten com ser cons­ci­ent dels pri­vi­le­gis de què gau­dim, per una raó o una altra. Em puc sen­tir dis­cri­mi­nada en molts àmbits per ser dona, per tenir ja una edat en la qual ningú em valo­rarà física­ment ni pro­fes­si­o­nal­ment, per voler uti­lit­zar sem­pre la meva llen­gua al meu país, per patir les reta­lla­des al benes­tar social i per un llarg etcètera. Però el fet de no ser les­bi­ana, ni raci­a­lit­zada, ni transgènere, ni mal­trac­tada per la meva pare­lla, ni immi­grant sense papers, ni patir dis­ca­pa­ci­tats, per no esmen­tar que tre­ba­llo asse­guda davant d’un ordi­na­dor en lloc de nete­jant cam­bres d’hotel a preu fet, em situa en una posició molt més avan­tat­josa que les que viuen una o unes quan­tes d’aques­tes con­di­ci­ons. No costa tant enten­dre-ho, oi?

Ja no par­lem d’aquesta paraula avui tan gas­tada, l’empa­tia, perquè sovint és una pan­ta­lla en el sen­tit més ampli del terme, sense més recor­re­gut que l’autoin­dulgència. Par­lem de consciència i de soli­da­ri­tat, també a l’hora de recla­mar millo­res per als altres i de no limi­tar-nos men­tal­ment al que ens afecta. És de pri­mer de justícia social.