Elvis

Ahir va fer 45 anys de la mort, als 42, d’Elvis Pres­ley i la seva rellevància con­ti­nua estant latent. No només perquè, en el moment que vostè fulleja aquest diari, dese­nes de ban­des d’arreu del pla­neta inter­pre­ten les seves cançons (i algú dis­fres­sat com ell, de pas­sada, ofi­cia un casa­ment a Las Vegas), sinó també perquè mol­tes de les seves apor­ta­ci­ons –ser estre­lla mal­grat tenir uns orígens humils, ser jove i tro­bar un artista que se t’adreci, ser blanc però fer la música dels negres– no han per­dut valor i, què carai!, la immensa majo­ria dels seus grans clàssics con­ti­nuen sonant radi­ants. Tant de bo Elvis, la pel·lícula, intro­du­eixi la seva fas­ci­nant figura a les gene­ra­ci­ons més joves tal com, fa qua­tre anys, Bohe­mian Rhap­sody ho va fer amb la de Queen.