Llengua, estat i enveja

Quan es té l’opor­tu­ni­tat de pas­se­jar pel món, encara que sigui a prop de casa i amb el temps limi­tat per les vacan­ces d’estiu, que sem­pre mag­ni­fi­quen l’experiència, és habi­tual caure en la temp­tació de com­pa­rar. Des de la neteja dels car­rers fins al tracte amb els turis­tes, el gust del men­jar o la bellesa dels monu­ments, tot és sus­cep­ti­ble de pas­sar pel sedàs del cri­teri propi, no exempt de certa enveja sobre­tot quan es com­prova que els de fora van gua­nyant. Reco­nec que a mi em passa sovint, espe­ci­al­ment quan tra­vesso els Piri­neus i m’he de comu­ni­car en francès amb els autòctons. Lluny dels tòpics que dis­fres­sen tots els fran­ce­sos amb una pàtina de supe­ri­o­ri­tat i fat­xen­de­ria, que no es com­pleix ni de bon tros, és ben cert, però, que no hi abo­quen gai­res esforços per fer-se enten­dre amb l’estran­ger. I com a estran­ger ja no hi poso només el català a tocar de la fron­tera, sinó el cas­tellà, que ve empès per cen­te­nars de mili­ons de par­lants.

La meva experiència em situa en una escena habi­tual a l’hora de dema­nar taula en un res­tau­rant. El cam­brer se’ns adreça amb el som­riure als lla­vis, el menú a les mans i la nega­tiva quan se li pre­gunta si entén les qua­tre noci­ons bàsiques en alguna altra llen­gua que no sigui la seva. Com a màxim ens mira amb una certa con­des­cendència i ens diu que entén l’anglès. Ja som al cap del camí! La situ­ació, òbvi­a­ment, s’acaba reso­lent asse­nya­lant els plats i fent anar les mans per part nos­tra i voca­lit­zant molt len­ta­ment cada paraula per part seva. De men­jar, men­gem allò que volíem, però el regust que ens queda és agre­dolç. Agre perquè no s’acaba d’enten­dre que en un ter­ri­tori que viu molt del turisme no es faci­liti l’entesa amb el visi­tant apre­nent, ni que sigui les qua­tre fra­ses de rigor de les llengües que tens més a prop i que són dels països de la gran majo­ria dels teus cli­ents. I dolç perquè és la cons­ta­tació de fins a quin punt una llen­gua neces­sita un estat al dar­rere per gua­nyar for­ta­lesa, empenta i garan­tir-ne l’ús habi­tual en el dia a dia dels seus par­lants. Tot un luxe.