Acte de fe

Crec en l’Empordà, que és un, únic i sagrat. Crec en el seu cel, esclat del blau, esban­dit per la tra­mun­tana. Crec en els alzi­nars i sure­des, fres­sats pel sen­glar, on apa­rei­xen a la tar­dor les cla­pa­des de ceps, ros­si­nyols i escar­lots... Crec en la seva plana, sim­fo­nia de verds, pau­tada per l’arada, on arriba la saba fecunda de la Muga. Crec en els ves­sants del cos­ter, gri­sos de brucs i arge­la­gues, fei­xats pedra a pedra amb paciència infi­nita. Crec en la mar empor­da­nesa, esquit­xada d’esculls i niells, on els gavi­ans esco­me­ten l’onada un i altre cop. Crec en els nos­tres mites: les brui­xes de Llers; el bruel de Cas­telló; la maça de Rot­llan, cla­vada al bell mig de Maçanet de Cabrenys; la dama de Quer­mançó, que des­cobrí massa tard la gràcia del pa amb nous...

Crec en la gent que han vis­cut, que han esti­mat i que ara repo­sen sota aques­tes ter­res: artis­tes i escrip­tors, page­sos i mari­ners, jus­tos i peca­dors, savis i mur­ris, genis i orats... Crec en tots ells: Mon­tu­riol, Ter­ra­des, Ven­tura, Dalí, Pous i Pagès, Deu­lo­feu, Reig, Fages de Cli­ment... Però també en la Lídia de Cadaqués, el Saba­ter d’Ordis, el Poll i la Puça, el bar­ber de Navata, en Luard del Port de la Selva, en Doro de la Vall de Sant Creu, en Qui­met Pero­lero i en Pitu Doba de Llançà... Crec en tots vosal­tres, ami­gues i amics, que sou, com jo mateix, carn i ungla amb l’Empordà, en tots aquells que dor­men nit rere nit sota les seves teu­la­des. Crec en el futur d’aquesta terra, tan glo­ri­e­jada, miti­fi­cada, inten­sa­ment enyo­rada. Crec en l’excels patro­natge de Sant Pere de Roda, amb Sant Sal­va­dor, mirant a banda i banda la dolça badia clàssica de Roses i l’agresta Mar d’Amunt. Crec en la dolça lle­ta­nia de les cales del Cap de Creus: Cativa, Tala­bre, Taba­llera, Prona, Galla­dera, Por­taló, Culip... Noms que són mots i alhora records impe­ri­bles per a mi.

Crec que l’Empordà és una pàtria inte­rior. Si algun dia el veieu o sen­tiu escar­nit i bes­can­tat, no plo­reu. Pen­seu que hi ha un Empordà dins de cada un de nosal­tres. I aquest mai ningú ens el podrà pren­dre. Crec en la resur­recció de tots ple­gats, un dia encara igno­rat, al sol ixent de la Massa d’Oros, pedra mon­joia mar enllà. Crec i desitjo, amb tota la força del meu cor, per al nos­tre Empordà la vida per­du­ra­ble, eterna.

Així sigui...