La prova del 9

l’inde­pen­den­tisme català ha sabut fer sem­pre bé és divi­dir-se. Divi­dir-se bus­cant el matís que ens per­met enri­quir un movi­ment plu­ral i democràtic. I podríem arri­bar a con­si­de­rar que la divisió és gene­rosa en si mateixa i que això que alguns han ano­me­nat “eixam­plar la base” no és res més que aglu­ti­nar sota un mateix parai­gua tots els mati­sos del sobi­ra­nisme democràtic. Vin­dria a ser la prova del 9.

ha estat històrica­ment uti­lit­zat per fre­nar les aspi­ra­ci­ons lícites d’una part de la ciu­ta­da­nia que frisa per veure i viure la recu­pe­ració de la sobi­ra­nia del poble català arren­cada per la força de les armes. La divisió no és dolenta en si mateixa. És, fins i tot, necessària. Quan, l’1 d’octu­bre del 2017, vam tenir les urnes sobre la taula vam com­pro­var que, en un repar­ti­ment generós, l’opció inde­pen­den­tista s’impo­sava per sobre de les no inde­pen­den­tis­tes. I ho vam cor­ro­bo­rar nova­ment en les elec­ci­ons impo­sa­des per l’Estat el 21 de desem­bre del 2017 i en les últims elec­ci­ons al Par­la­ment l’any pas­sat. D’on sor­geix el govern del 52%, si no és de la suma d’aquells que es van divi­dir per retro­bar-se sota el parai­gua sobi­ra­nista? I és, pre­ci­sa­ment, sota aquest parai­gua sobi­ra­nista que l’Estat con­ti­nua arra­bas­sant com­petències a la Gene­ra­li­tat en aquells aspec­tes en què Cata­lu­nya ha acon­se­guit nivells d’excel·lència indis­cu­ti­bles. Allò que Fernández Díaz va des­ta­par sobre el cop d’estat al sis­tema sani­tari català, es replica cada dia que passa en totes les estruc­tu­res de govern: l’últim epi­sodi ha estat el dels Bom­bers.

con­so­lida un 155 per­ma­nent, no podem dir que les coses siguin fàcils per a aquells que gover­nen, però la ciu­ta­da­nia no pot callar. Els lemes de la Diada esco­llits per part del govern aquest any ho diuen en parau­les de Joana Ras­pall: “Parla ben clar, que el mot és teu.” Cinc anys després d’un dels exer­ci­cis de democràcia par­ti­ci­pa­tiva més impor­tants de la història de Cata­lu­nya, pot sem­blar que el fil s’arronsa, que la repressió fa efecte, que cada dia som més petits i mise­ra­bles, que no hi ha llum al final del túnel. Però tots els túnels s’aca­ben i, al final, sem­pre hi ha llum.

defen­sar l’1 d’octu­bre del 2017 ens empeny a esco­llir els nos­tres repre­sen­tants polítics, però no a donar-los un xec en blanc. La democràcia par­ti­ci­pa­tiva que es va sem­brar l’octu­bre del 2017 obliga les estruc­tu­res dels par­tits a tre­ba­llar en el cen­tre d’un punt d’inflexió que dibui­xarà les línies d’una nova divisió. Una divisió entre una democràcia repre­sen­ta­tiva i una democràcia par­ti­ci­pa­tiva real. La ciu­ta­da­nia vol par­ti­ci­par. Ho ha dit. La ciu­ta­da­nia és prou madura per saber què vol i quan ho vol. Ho ha demos­trat. La ciu­ta­da­nia no vol callar. I parla. Però només quan cal.

del govern mai no havia pesat tant com ara. El país neces­sita redi­bui­xar-se per tor­nar a fer encai­xar les peces. Les polítiques del peix al cove que ens van donar com­petències fins i tot ines­pe­ra­des ja no ser­vei­xen per acon­ten­tar la població i, a més, són impos­si­bles d’exe­cu­tar davant d’un Estat dis­po­sat a esca­nyar contínua­ment una Cata­lu­nya insur­recta.

en aquest con­text no deixa de ser anecdòtic i mos­tra la cara d’aque­lles estruc­tu­res que es resis­tei­xen. La resistència no és dolenta en si mateixa. I també hi ha un parai­gua que aglu­tina un sis­tema de par­tits que no vol can­viar. És allò que en diuen la prova del 9.