Metavers

Mark Zucker­berg ha defi­nit així el meta­vers: “El lloc on podràs fer qual­se­vol cosa que puguis ima­gi­nar.” Una frase pròpia dels grans vene­dors: conté una pro­mesa tan gran de feli­ci­tat que pot fer pen­sar en una enga­nyifa, però tempta de creure-se-la, com en el cas del beu­ratge del xar­latà Dul­ca­mara a L’eli­sir d’amore. En fi, la ima­gi­nació ens pot aju­dar a viure perquè, pre­ci­sa­ment, sem­bla que ens com­pensa de la frus­tració pel que fa a les coses que no podem fer. Tan­ma­teix, pot­ser també pot crear una més gran frus­tració, perquè evi­den­cia que la vida no és com la ima­gi­nem, o pot dur a con­fon­dre la il·lusió amb la rea­li­tat en una mena de vida paral·lela. El cas és que aquest nou espai vir­tual pro­met que, amb unes ulle­res en tres dimen­si­ons, arri­baràs a viure tot allò que, real­ment, no vius: com si posés remei per sem­pre al des­a­cord entre el desig i la rea­li­tat.

No sé si espe­ro­na­des per l’anunci de Zucker­berg, mol­tes empre­ses van cre­ant el seu meta­vers o tro­ben un forat en un altre. Suposo que, com ha pas­sat en tot el món d’inter­net des dels seus ini­cis, no volen per­dre l’opor­tu­ni­tat de fer negoci jugant en aquest cas amb la il·lusió que arri­baràs a viure allò que no pots viure. Pot­ser és que soc incapaç d’ima­gi­nar quina experiència pot pro­cu­rar el meta­vers, però ens ho podem arri­bar a creure? Què s’hi podrà fer de veri­tat? I, en el cas que siguem feliços al meta­vers, el món real i la pròpia vida dei­xa­ran de ser com són amb tot el que això com­porta? La Gene­ra­li­tat també ha creat el seu meta­vers. A la vigília d’un nou Onze de Setem­bre, ima­gino que l’únic lloc on exis­tirà la República Cata­lana serà a la vir­tu­a­li­tat del meta­vers.