Acte de fe

Man­tin­guem la calma. M’havia impo­sat, ai las, no par­lar de política, però vist el pedre­gar pel qual ens estim­bem volia apun­tar una con­tra­dicció for­mi­da­ble: la bata­lla entre el rea­lisme, més tos­sut que els nos­tres cos­sos alçats, i una mal­mesa i gra­pe­jada espe­rança que es resis­teix a donar-se per vençuda.

Pels que no ho veieu tot per­dut recor­deu que les matemàtiques van arri­bar a demos­trar l’existència de Déu mit­jançant la lògica per­versa de Kurt Gödol. Ara només es tracta que la ciència política esbrini quin és el punt mitjà entre una decla­ració uni­la­te­ral d’inde­pendència i una taula de diàleg amb el PSOE. Em ren­deixo abans de començar, però l’alquímia, diuen, con­ver­tia el plom en or.

Qual­se­vol politòleg que s’hi tren­qui les banyes arri­barà a la mateixa con­clusió. Senyors, la savi­esa uni­ver­sal ho abraça tot, fins i tot la des­co­berta d’exo­pla­ne­tes o la visió de com era l’uni­vers fa vuit mil mili­ons d’anys, però hi ha coses per a les quals els humans no estem pre­pa­rats, i la política cata­lana n’és un exem­ple.

Els des­cre­ients de mena hauríem de con­sul­tar el Nobel Andrew Wiles, el científic que va des­xi­frar l’enre­ves­sat teo­rema de Fer­mat, perquè ens il·luminés en la fos­cor, però em temo que només cal­dria una visita a Palau amb Ara­gonès, Puig­neró, Riera i Antich perquè marxés cames aju­deu-me cap a Cam­bridge a refu­giar-se en les seves fórmu­les impos­si­bles.

Després hi ha, és clar, els cre­ients que obren la bíblia per recor­dar la bona nova de Jesús, que també era naci­o­na­lista, als apòstols. La fe mou mun­ta­nyes, la resur­recció, el regne de Déu a la terra i tot allò que hem mamat des que som petits. En aquest esce­nari ja veig més fac­ti­ble la paru­sia, la segona vin­guda de Crist a la terra, abans que un acord entre inde­pen­den­tis­tes, l’acte de fe més colos­sal que hom pot con­ce­bre.