Infiltrats

Fer gai­res esca­ra­falls amb la notícia que la direcció del Cos Naci­o­nal de Poli­cia ha admès haver infil­trat agents en el si d’asso­ci­a­ci­ons juve­nils de per­fil inde­pen­den­tista és molt arris­cat: qui se sorprèn molt sem­bla que no entén en què con­sis­teix la infil­tració poli­cial, ni coneix la neces­si­tat d’aquest tipus d’estratègia, evi­dent­ment  col·locada en la roda­lia de l’estat de dret, per a la rea­lit­zació d’uns objec­tius que, quan acon­se­guei­xen millo­rar la nos­tra segu­re­tat, a tot­hom bene­fi­cien i dels quals molta gent s’ale­gra. Això no vol dir que la situ­ació sigui òptima, ja que en la com­pra de segu­re­tat venem sem­pre lli­ber­tat.

Per què la infil­tració en els movi­ments inde­pen­den­tis­tes joves? Sense anar més enllà de la Tran­sició, l’inde­pen­den­tisme s’ha vist par­ci­al­ment vin­cu­lat amb el ter­ro­risme durant l’època de Terra Lliure. Era ales­ho­res aquell un movi­ment mino­ri­tari i el ter­ror, una sor­tida absurda a les aspi­ra­ci­ons d’uns quants que per­ju­di­ca­ven les vides de la majo­ria. Ara les coses han can­viat i ho han fet en dos sen­tits. D’una banda, la pulsió per la inde­pendència ha cres­cut enor­me­ment a Cata­lu­nya. Els recents esde­ve­ni­ments, les erra­des d’uns i altres en la relació entre les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes i les de l’apa­rell cen­tral de l’Estat (no entre Cata­lu­nya i Madrid), i el con­següent arren­gle­ra­ment de bona part de les res­pec­ti­ves pobla­ci­ons a favor d’una o altra de tan opo­sa­des posi­ci­ons, han ten­sat una corda on evi­dent­ment aques­tes allu­nya­des tesis s’acrei­xen mútua­ment: les victòries inde­pen­den­tis­tes van fer de Ciu­ta­dans el par­tit més votat en unes elec­ci­ons autonòmiques no gaire llu­nya­nes, i l’esfon­dra­ment quasi imme­diat dels taron­ges en part s’entén perquè la gent que va creure en el procés es va sen­tir esta­fada i, com a mínim, ha reduït els seus desit­jos d’inde­pendència a la sen­zi­lla i poc com­ba­tiva opció de votar par­tits que se sen­ten a ima­ginàries tau­les de diàleg o que filo­so­fen sobre la manera de recu­pe­rar el pols. És evi­dent que res s’ha aca­bat, però l’inde­pen­den­tisme majo­ri­tari sem­bla ara mateix en stand by.

Això no asse­gura que no exis­tei­xin gru­pus­cles, majo­ritària­ment juve­nils, que con­tinuïn cre­ient en la con­fron­tació i l’acció com­ba­tiva uni­la­te­ral con­tra un Estat que ente­nen repres­sor i que, per raó d’aquesta idea, puguin con­tem­plar l’ús de la violència. Per què ens hau­ria de sor­pren­dre? Dia sí, dia també ho lle­gim en les xar­xes soci­als, mal­grat l’acti­tud vigi­lant (de vega­des no tant com voldríem) dels seus res­pon­sa­bles per esbor­rar-les. A acti­vi­tats com les que van cre­mar Bar­ce­lona després de la sentència als líders del procés se les eti­queta com a “ter­ro­risme de baixa inten­si­tat” des d’algu­nes ins­truc­ci­ons penals del jutge Garzón i mal­grat que la poli­cia entén una errada mino­rar la seva importància amb aquesta adjec­ti­vació. Sí que és cert que plana la tesi que no foren inde­pen­den­tis­tes els que ho pro­vo­ca­ren, però per saber-ho cal infil­trar-se en les seves orga­nit­za­ci­ons.

Gent que apa­rent­ment estava molt inte­grada en la soci­e­tat cata­lana, com els nois de Ripoll impli­cats en els atemp­tats del 2017, varen resul­tar un gran perill per a la con­vivència. L’única cosa que ara lamen­tem de la infil­tració poli­cial d’ales­ho­res és que no fos efec­tiva i capaç d’evi­tar el que va suc­ceir. Però no la infil­tració.

El record del dolor que van cau­sar Gon­zalo Boye, Car­les Sas­tre o Xavier Ven­drell, tots tres d’una manera o altra vin­cu­lats en el pas­sat a acti­vi­tats ter­ro­ris­tes i mal­grat que ara afor­tu­na­da­ment esti­guin en una altra sin­to­nia, ens recorda que el mal hi és i que les for­ces de segu­re­tat, totes i a tot arreu, s’infil­tren allà on pen­sen que poden tro­bar infor­mació per com­ba­tre’l. De vega­des ho fan mala­ment, i en alguns casos poden fins i tot no fer-ho amb la millor intenció. Se’n diu mala praxi. Però una cosa no treu l’altra i, més que fer veure que ens sorprèn una pràctica tan habi­tual i estesa en els països del nos­tre entorn, cal­dria con­cen­trar els esforços a vigi­lar que quan actuïn ho facin sem­pre per la nos­tra segu­re­tat i afec­tant al mínim pos­si­ble els nos­tres drets i lli­ber­tats.

L’estat de dret té quel­com d’entelèquia, perquè la segu­re­tat jurídica pot gene­rar esquer­des en la defensa de l’altra segu­re­tat, la per­so­nal, que vol dir en la con­vicció, més o menys plena, que no serem vícti­mes de les pul­si­ons dels altres: de les sexu­als, econòmiques o vitals, però també de les violències jus­ti­fi­ca­des en idees. Ho hem vis­cut abans; tant costa recor­dar que cap con­questa en aquest sen­tit està garan­tida i que algú s’ha d’ocu­par d’inten­tar-ho?