La rosa dels vents

Par­lar dels vents, al nos­tre Empordà, és cosa sovin­te­jada i nor­mal: tra­mun­tana, gre­gal, lle­vant, xaloc, mig­jorn, garbí, ponent i mes­tral. La història ho cor­ro­bora, això no falla mai: el 1877, quan fal­ta­ven pocs dies per a la inau­gu­ració de la nova línia del tren cap a França, una forta tra­mun­ta­nada arrencà la via sobre el pont de Colera. El 1906, 15 vagons cai­gue­ren estim­bats al voral i el guar­da­vies resultà ferit greu. El 7 de febrer del 2002, men­tre volava gran part de la teu­lada de Sant Pere de Roda, a Port­bou el vent del nord arribà als 180 km/h.

Però els cops més forts havien estat, malau­ra­da­ment, el 7 de novem­bre del 1999, amb 209 km/h, i el 14 de novem­bre del 2001, quan l’anemòmetre arribà a mar­car 200 km/h. La virulència d’aquesta ven­tada feu bol­car una auto­ca­ra­vana i un camió pels dalts de Port­bou, vila cap­da­van­tera en aques­tes peripècies.

Així mateix es recor­den epi­so­dis de mes­tral, vent del nord-oest, cosí germà de la tra­mun­tana. El 28 de febrer del 2009 superà els 200 km/h a Port­bou. Un efecte de qual­se­vol vent és el d’impul­sar els incen­dis. El cap de Creus s’ha vist afec­tat per aquests sinis­tres en mol­tes oca­si­ons. El 22 de juliol del 1986, el vent hura­ca­nat obligà a tallar l’AP-7, la car­re­tera N-II i la de Figue­res a Llançà.

El garbí o lle­beig sol entrar cap al mig­dia, aixe­cant a la mar bri­llants blan­calls d’escuma. “El garbí, a les set a dor­mir”, segons la vella dita. Una altra dada: quan es pre­senta una per­tor­bació al sud de la península Ibèrica, la Costa Brava pateix la fúria del lle­vant, que aixeca ona­des enor­mes en mar. Quan aquest vent arren­cava a finals d’estiu se’n deia “el ren­ta­bo­tes”, perquè era quan els page­sos duien les botes de vi a mar, per fer-hi un “bal­deio”. Si el lle­vant xiu­lava a la pri­ma­vera, se’n deia “el lle­vant de les faves”.

L’estiu del 1983, la platja del Port de Llançà quedà far­cida de grans bos­ses d’escom­bra­ries, amb la ins­cripció de Liorna (Itàlia). Per altra banda, jo vaig veure sorprès en la meva infan­tesa un fortíssim lle­vant, sal­tant les ona­des per damunt de l’illa del Cas­te­llar, men­tre l’aigua arri­bava dins el cemen­tiri del Port. “La mar vol el que és seu”, es deia lla­vors. Uns altres vents són el mig­jorn i el xaloc. Segons la dita: “Xaloc i mig­jorn, la fi del món”. I aquí tan­quem, a redós...