La protecció del Montseny

La sal­va­guarda del Mont­seny recla­mava una his­to­ri­o­gra­fia com la que ha escrit Lluís Palu­zie i Mir. Advo­cat nas­cut a Bar­ce­lona el 1934 de família olo­tina, mar­cat pel pai­satge volcànic i de la conca del Fluvià, va ser res­pon­sa­ble del Ser­vei de Parcs Natu­rals i Medi Ambi­ent de la Dipu­tació de Bar­ce­lona des que es va crear, el 1974, fins al 1983, després d’haver coor­di­nat la redacció del pri­mer pla espe­cial de pro­tecció del Mont­seny el 1975. Pare de l’eco­no­mista Eli­senda Palu­zie, expre­si­denta de l’ANC, ha tin­gut una vida pro­fes­si­o­nal dedi­cada al pro­tec­ci­o­nisme i ha dei­xat l’empremta de la seva capa­ci­tat com a advo­cat expert en gestió del ter­ri­tori. Mem­bre de la junta del Parc Natu­ral de la Zona Volcànica de la Gar­rotxa i expre­si­dent del Con­sell de Pro­tecció de la Natura, òrgan asses­sor del govern i del Par­la­ment (1992-2010), ha actuat sem­pre amb una visió pro­fun­da­ment cata­la­nista, vet­llant pel difícil equi­li­bri entre crei­xe­ment i con­ser­vació dels recur­sos. Sota la seva batuta en aquell ja històric Ser­vei de Parcs Natu­rals hi han tre­ba­llat des­ta­cats ecòlegs, biòlegs, geògrafs i arqui­tec­tes.

Va ser sub­di­rec­tor secre­tari tècnic de l’Esport de la Gene­ra­li­tat i redac­tor de la pri­mera llei de l’esport català. El 1954 va ser un dels fun­da­dors del Club Natació Olot, i ha esde­vin­gut també una de les seves dedi­ca­ci­ons fent-lo pros­pe­rar i con­ver­tint l’enti­tat en una de més reco­ne­gu­des per la soci­e­tat gar­rot­xina. Forma part d’una nis­saga d’intel·lec­tu­als entre els quals des­taca el seu rebesavi Esteve Palu­zie Can­ta­lo­ze­lla. Ja jubi­lat, feia anys que els seus amics li demanàvem que expliqués la seva aven­tura i com­promís per pro­te­gir el massís del Mont­seny, amenaçat per espúries espe­cu­la­ci­ons urbanísti­ques que van fer peri­llar la seva extra­or­dinària bio­di­ver­si­tat. El con­fi­na­ment obli­gat per la covid el va ani­mar a orde­nar l’arxiu i aca­bar d’escriure El cas del Mont­seny. Urba­nisme, pro­tecció de la natura i pai­satge (IEC-2021), que es pre­sen­tarà aquest octu­bre a la seu de l’IEC. En el pròleg, l’ecòleg Joan­domènec Ros, expre­si­dent de l’IEC i que va codi­ri­gir amb ell el pla rec­tor d’ús i gestió del Parc Naci­o­nal d’Aigüestor­tes i Estany de Sant Mau­rici, escriu: “ És un conei­xe­dor pri­vi­le­giat de la legis­lació urbanística i ambi­en­tal, cata­lana i espa­nyola, que ell ha con­tribuït a esta­blir.”

Com se’ns explica, el procés de la pro­tecció encara no ha aca­bat –el 2014 es va ampliar la reserva fins a 50.166 hectàrees i el juliol pas­sat es va cons­ti­tuir la junta rec­tora del Parc Natu­ral del Mont­seny– i la seva gestió ha reque­rit coratge per defen­sar aquest emblemàtic espai enfront de deter­mi­nats pro­pi­e­ta­ris fores­tals i espe­cu­la­dors urbanístics. El lli­bre tracta el Mont­seny com a font d’ins­pi­ració literària, des­ta­cant l’Aires del Mont­seny de mossèn Cinto Ver­da­guer i La mun­ta­nya d’ame­tis­tes de Gue­rau de Liost, però també obres de Marià Manent, Eugeni d’Ors i Josep Maria de Sagarra. El Mont­seny forma part, junt amb Mont­ser­rat, el Mont­sant, el Mont­sec i el Canigó, dels cims símbol del cata­la­nisme i dels movi­ments excur­si­o­nista i eco­lo­gista. El lli­bre és impres­cin­di­ble per seguir l’evo­lució del procés de pro­tecció del massís que inte­gra el Turó de l’Home-les Agu­des, el Taga­ma­nent i Sui i el Mata­galls: des de la pri­mera dis­po­sició legal (un reial decret llei del 15 de setem­bre de 1928); el paper que hi va tenir la Man­co­mu­ni­tat (1914 i 1925); la influència del Regi­o­nal Plan­ning (1932-39) de Nico­lau M. Rubió i Tudurí; el pla comar­cal del 1953; el pla pro­vin­cial del 1963; el pla espe­cial de pro­tecció (1977-78) que Palu­zie va coor­di­nar; la decla­ració de Reserva de la Bios­fera (1978). Pot sor­pren­dre el lec­tor quan l’autor parla del paper de Joan Antoni Sama­ranch, que essent pre­si­dent de la Dipu­tació de Bar­ce­lona va donar suport a la seva gestió. Però va ser Sama­ranch qui va crear el Ser­vei de Parcs i va nego­ciar amb la Dipu­tació de Girona la cogo­ver­nança del massís.

Lluís Palu­zie mereix el reco­nei­xe­ment per la seva ingent tasca pro­tec­ci­o­nista i per haver con­vençut els polítics de l’època de la rellevància del Mont­seny (el Mont Sig­nus, la mun­ta­nya senyal dels antics). De les seves boscúries depèn la qua­li­tat de l’aire que res­pi­rem i són embor­nals de car­boni que aju­den a miti­gar l’impacte de l’escal­fa­ment glo­bal. Cert que la crisi ecològica ens reclama replan­te­jar-nos inno­va­dors paràmetres en la gestió dels espais natu­rals i superar que siguin con­si­de­rats “illes de natu­ra­lesa”. Ha estat, però, la tasca dels pro­tec­ci­o­nis­tes i ambi­en­ta­lis­tes dels anys setanta i vui­tanta que ens per­metrà avui intro­duir-los amb diàleg i con­cer­tació. Palu­zie forma part de la història de l’ambi­en­ta­lisme català, avant­sala de l’acti­visme eco­lo­gista del segle XXI i d’una nova gover­nança del ter­ri­tori.