Taxi

Fa uns dies, a mit­ja­nit, vaig aga­far un taxi i, per ori­en­tar el con­duc­tor, li vaig dir que l’adreça de des­ti­nació era al cos­tat d’un mul­ti­ci­nema. No els tenia loca­lit­zats i em va comen­tar que, durant l’horari en què ell mena el taxi, molt poca gent li demana que els dugui a una sala de cinema. Li vaig pre­gun­tar, però, quan començava el seu torn: a les set de la tarda; una hora en què les sales són ober­tes: de fet, les dar­re­res ses­si­ons comen­cen a l’entorn de les deu de la nit. En fi, es pot arri­bar a un cinema sense aga­far un taxi, però vaig pen­sar en l’abandó de les sales: la recap­tació en taqui­lla ho cons­tata. No vaig comen­tar-ne res, sinó que vaig pre­gun­tar-li a quina hora aca­bava el torn: a les set del matí. Dotze hores diàries? Sí. I quants dies a la set­mana? Sis. Vaig fer el compte ràpida­ment: 72 hores set­ma­nals. Va mati­sar que podien arri­bar a ser 75 o 76 hores i em va expli­car que el taxi no era seu, sinó que tre­ba­llava per al pro­pi­e­tari de la lli­cen­cia. Tre­ba­llar tan­tes hores és legal? “No, però feta la llei, feta la trampa”, em va res­pon­dre, afe­gint-hi que pràcti­ca­ment no tenia més vida que la que fa dins del taxi. Tan­ma­teix, va dir que podia ser pit­jor: “Si tens la llicència, caríssima, del taxi i, a més, el con­du­ei­xes, pots arri­bar a dor­mir-hi i tot.” I encara més: “Si con­si­de­ren que no ren­deixo prou, és pos­si­ble que m’aco­mi­a­din, però no he de donar una deter­mi­nada quan­ti­tat a l’empresa, com és el cas dels taxis­tes de Cabify, que, per tal que els surti a compte, han de tre­ba­llar setze o dis­set hores diàries.” Vam arri­bar a la fi del tra­jecte i ens vam desit­jar bona nit. Vivim en un món ple d’esclaus.