Incomoditats necessàries

Els polítics, no tots, però sí la majo­ria que osten­ten càrrecs impor­tants, han per­dut la capa­ci­tat d’escol­tar. O, si més no, d’escol­tar allò que no els agrada. Els mis­sat­ges de queixa, de crítica o d’atenció els arri­ben igual que sem­pre, però el que ha can­viat és la manera d’afron­tar-los. Envol­tats d’un equip, cada cop més gran, de comu­ni­ca­dors i ges­tors de la infor­mació, s’han con­ver­tit en experts en el mis­satge buit que només, i cada cop menys, acon­tenta els seus. L’objec­tiu pri­o­ri­tari ja no és el què, sinó el com i fins i tot el quan. Cada mis­satge i cada inter­venció pública està pen­sada al mil·límetre per obte­nir un resul­tat con­cret i, sobre­tot, favo­ra­ble als interes­sos del par­tit. L’oratòria tan ben valo­rada quan far­ceix con­tin­gut real s’ha trans­for­mat en una mera dis­fressa de bones parau­les que ama­guen, massa sovint, el fracàs previ d’unes actu­a­ci­ons que no es pen­sen fer. I si es pen­sen fer, mai amb les con­di­ci­ons en què es van pro­me­tre.

Paral·lela­ment a aquesta inter­pre­tació de la rea­li­tat, i a la infan­ti­lit­zació cada cop més des­ca­rada de la ciu­ta­da­nia, la política ha cons­truït un relat fic­tici sobre l’opinió diver­gent i el punt de vista que no li és favo­ra­ble. Ha con­ver­tit els adver­sa­ris en ene­mics a batre; els detrac­tors, en difa­ma­dors i men­ti­ders, i la premsa crítica, en mani­pu­la­dora. Pre­gun­tar s’inter­preta com un exer­cici de mala fe, malin­ten­ci­o­nat i a sou d’interes­sos obs­curs. Saber què passa més enllà del titu­lar cri­da­ner demana un sobre­es­forç que la des­con­fiança gene­ra­lit­zada de la gent ha con­ver­tit en titànic.

Ben cert que alguns mit­jans, o molts, han accep­tat de gust aquest inter­canvi de cro­mos amb el poder, però cons­ci­ent­ment o no estan mar­cant un camí de difícil retorn. Si ja no es poden exi­gir res­pos­tes clares a qui governa, si els fets objec­tius depe­nen de qui els explica i si el bé comú el mar­quen només els bene­fi­cis econòmics, l’esce­nari que ens queda avui fa basarda. Però l’esce­nari que ens pre­para el futur posa els pèls de punta.