Foc amic

Cinc anys de l’1 d’Octu­bre. I avui, més que mai, és bo de recor­dar amb orgull aquell clímax d’anys de feina del movi­ment inde­pen­den­tista, que va saber convèncer amb il·lusió bona part de la soci­e­tat que la república inde­pen­dent –més justa i més democràtica– és pos­si­ble. ERC i el pre­si­dent Ara­gonès insis­tien al Par­la­ment dimarts en l’estratègia de la nego­ci­ació amb l’Estat. Segu­ra­ment cons­ci­ents del rebuig interes­sat dels soci­a­lis­tes, però també del fet que és l’única pos­si­ble per legi­ti­mar un referèndum i ava­lar-lo inter­na­ci­o­nal­ment. I és la defen­sada per una més àmplia majo­ria de cata­lans. Fins ara, Junts ha actuat com a opo­sició dins del govern, arros­se­gant les ins­ti­tu­ci­ons en la legis­la­tura del 52%. Amb quina posició de força pot anar el govern a nego­ciar referèndums i amnis­ties a Madrid? Com es pre­senta la causa cata­lana en l’escena inter­na­ci­o­nal si, cinc anys després, la foto del movi­ment està esquer­dada? Com es fa com­pa­ti­ble gover­nar i exi­gir que el pre­si­dent i el par­tit que el comanda ple­guin? Com explica l’inde­pen­den­tisme arreu que té una pre­si­denta del Par­la­ment sus­pesa per un afer de cor­rupció? A l’hora d’haver de tan­car aquesta columna, encara sense saber sobre la decisió del pre­si­dent, però amb la cer­tesa que el soroll és eixor­da­dor i tapa tota acció de govern. En un moment de difi­cul­tats econòmiques i soci­als crei­xents arreu. El des­a­fi­a­ment a la pre­sidència ho és al govern. Un punt d’inflexió en les suc­ces­si­ves cri­sis que ali­men­ten la indi­ferència cap a l’inde­pen­den­tisme. El dilu­ei­xen bres­so­lat pels cants de sirena dels soci­a­lis­tes.