La cafeteria

Últi­ma­ment topo amb cafe­te­ries de dife­rents cade­nes però iguals, genèriques, amb pis­sar­res poc gui­xa­des que anun­cien l’oferta d’esmor­zars del dia. Ocu­pen immo­bles pre­uats en eixos comer­ci­als, on hi ha via­nants, ofi­ci­nis­tes i fun­ci­o­na­ris. I tant poden des­pat­xar cafès amb llet, amb la flo­reta coro­nant la tassa, com un entrepà de pa de mot­lle encap­su­lat en alguna nau indus­trial. Són cafe­te­ries d’aero­port, a l’ame­ri­cana, en sèrie. Hi fas el cafè, que t’has endut de la barra amb una safata més gran que la tassa, i tot i que qui te l’ha fet t’ha som­ri­gut i t’ha desit­jat un bon dia, no és el mateix. Pot­ser pin­ten i reno­ven tau­les i cadi­res, però la super­vivència de cafe­te­ries cen­tenàries, com Can Ralita de Banyo­les, és man­te­nir el que els ha fet ser: l’ànima.