Temps de recerca

Els cubells de la brossa del fran­quisme con­ti­nuen sense no ja haver-se reci­clat sinó ni tan sols haver-se obert per mirar què coi con­te­nen. En una d’aques­tes bos­ses de merda here­tada, hi tenim les obres d’art sal­va­des per la República que els homes del règim mai van lliu­rar als seus pro­pi­e­ta­ris. Les raons van ser múlti­ples, i els des­tins, també: residències par­ti­cu­lars, edi­fi­cis ofi­ci­als, esglésies i museus públics. Sobre el tema, silen­ciat per l’anòmala democràcia espa­nyola, per fi s’hi ha posat la lupa. Però compte: política­ment, soci­al­ment i infor­ma­ti­va­ment, s’ha de trac­tar amb total seri­o­si­tat, no amb la decla­ració, la con­versa de bar o el titu­lar fàcils. Abans que res, hem de voler saber com va suc­ceir tot, amb màxim detall, perquè el més trist és que en som uns com­plets igno­rants. I això és feina dels his­to­ri­a­dors, per als quals hem d’exi­gir que tin­guin els recur­sos per poder des­ple­gar les inves­ti­ga­ci­ons; que se’ls obrin les por­tes de tots els arxius; que quan arri­bin a con­clu­si­ons les puguin difon­dre en publi­ca­ci­ons, con­gres­sos..., i que quan es dis­cu­teixi la política de res­ti­tu­ci­ons, com­plexíssima, no se’ls aparti del debat. El tuf és pes­ti­lent, però, sis­plau, no uti­lit­zem ambi­en­ta­dors per camu­flar-lo amb pressa perquè ens con­ti­nuarà amar­gant l’existència.