Els que trenquen la societat

Una de cada cinc per­so­nes viu en el llin­dar de la pobresa i ell té por que es tren­qui la soci­e­tat. No són pocs els que han de deci­dir si inver­tei­xen en cale­facció, en ali­men­tació o en llo­guer i ell té por que es tren­qui la soci­e­tat. A molts els dol que tre­ba­llant deu hores diàries no arri­bin a final de més i ell té por que es tren­qui la soci­e­tat. N’hi ha que inten­ten no per­dre la salut men­tal en la bata­lla per la super­vivència i ell té por que es tren­qui la soci­e­tat. Fins aquí es pot enten­dre la seva pre­o­cu­pació, que segu­ra­ment tots com­par­tim, perquè és ben cert que la cohesió social reclama nivells de benes­tar i dig­ni­tat, no el des­es­per de qui ja no té res a per­dre. La qüestió és com ho faria ell per evi­tar aquesta fatídica rup­tura: doncs no par­lant-ne –no par­lar de rics i pobres, sobre­tot– per no radi­ca­lit­zar l’ambi­ent i perquè al car­rer no hi veu el que surt en el mapa (!) ni el que surt en el debat polític. Ell és Anto­nio Gara­mendi, pre­si­dent de la patro­nal, i pel que diu ens fa pen­sar en aquell Enri­que Osso­rio con­se­ller d’edu­cació i por­ta­veu del govern de Madrid, que fa uns mesos es bur­lava públi­ca­ment sobre els pobres que no tro­bava (tites, tites...). Què els passa, a aquesta gent? Que volen jus­ti­fi­car la seva fron­tal opo­sició a mesu­res com ara l’aug­ment dels impos­tos a les ren­des més altes i a les empre­ses amb bene­fi­cis extra­or­di­na­ris (banca i com­pa­nyies energètiques)? Aquest setem­bre el Banc d’Espa­nya con­fir­mava que el negoci i la ren­di­bi­li­tat de les empre­ses creix a un nivell molt alt men­tre la inflació asfi­xia mili­ons de tre­ba­lla­dors. Són ells els que tren­quen la soci­e­tat.