Les coses oblidades

És interes­sant atu­rar-se, de tant en tant, enmig del camí i pen­sar quan­tes per­so­nes abans han tran­si­tat per aquell mateix espai. És interes­sant fer-ho per pren­dre consciència de la importància rela­tiva de cada una de les nos­tres pas­ses. Rela­tiva, però alhora impor­tant: si ningú no hi tran­sita, els camins s’esbor­ren: les her­bes crei­xen i des­di­bui­xen les línies mar­ca­des pel pas de la gent.

Hi ha camins que tenen espe­cial trans­cendència. La recerca de la veri­tat, per exem­ple, és un clàssic al món del peri­o­disme, però amb els anys les vis­tes es difu­mi­nen i les veri­tats abso­lu­tes pas­sen a ser veri­tats indi­vi­du­als. Quan­tes per­so­nes bus­quen la veri­tat sobre les inten­ci­o­na­li­tats ocul­tes en un pacte de govern sig­nat a l’últim minut? Quan­tes per­so­nes bus­quen la veri­tat sobre el recor­re­gut fet entre el 2010 i el 2017? O la veri­tat del que va pas­sar la tar­dor del 2017? O el 30 de gener del 2018... Quan­tes per­so­nes bus­quen la veri­tat sobre el que ha pas­sat des del 2018 fins ara? Les res­pos­tes són múlti­ples i diver­ses. I sem­pre indi­vi­du­als. Sabem que, en deter­mi­nats moments del camí, els arbres tapen l’horitzó, però també sabem que hi ha camins pels quals s’ha de seguir tran­si­tant si no volem que les her­bes aca­bin dei­xant aque­lles línies al calaix de les coses obli­da­des.