Una foto de carnet

Feia temps que no havia neces­si­tat cap foto­gra­fia de car­net, i devia voler con­tra­res­tar la inco­mo­di­tat de tenir al davant la noia que m’enfo­cava amb la càmera amb la pre­gunta beneita de si era millor que som­rigués. “Només una mica, si vols”, em va res­pon­dre més aviat absent, perquè de fet a ella el que més li pre­o­cu­pava era el reflex que feien les ulle­res, que al final em va con­vi­dar a treure’m. “No fal­se­jaré la meva imatge?”, vaig objec­tar, temo­rosa de no assem­blar-me al retrat cri­mi­nal que la poli­cia espera d’una ciu­ta­dana decla­ra­da­ment miop, però la fotògrafa em va tran­quil·lit­zar: “La qüestió és que se’t vegi bé la cara.” Quina? En aque­lla mirada encara no hi havia l’expo­sició d’Anna Manel·la que havia vin­gut a visi­tar, però sí la car­re­tera que va de Girona a Olot, els túnels, la ver­dor, el fred llunyà del Piri­neu amb una crosta nevada, i el record de l’amiga que fa poc va dir-me que havia sobre­vo­lat aquell pai­satge amb un glo­bus aerostàtic, i la con­fusió a l’arri­bada pels car­rers del barri vell, i el to de veu quasi de llar de foc mun­ta­nyenc de la dona que va indi­car-me on tro­bar un esta­bli­ment de foto­gra­fia, la len­ti­tud amo­rosa amb què par­lava i amb què va aga­far-me el braç per ori­en­tar-me, i la pesan­tor de mi, del som­riure que em forçava a treure de dins encara que esti­gui sem­pre tan can­sada, tan farta de ser jo, ben mirat, i hagués de fer veure que tot em sem­bla bonic, fins i tot que la poli­cia vul­gui una foto­gra­fia meva per si mai em porto mala­ment, més mala­ment que ara, hau­ria de dir, més sos­pi­tosa que la meva cara sense ulle­res, tota des­pre­vin­guda, com si em buidés.