Una superestrena

Si a qual­se­vol racó de Cata­lu­nya vols saber l’edat d’un adult, posa-li a davant un pastís d’ani­ver­sari; si canta l’Anys i anys no falla, per­tany a la gene­ració del Club Súper 3.

Quan es va crear aquest canal revo­lu­ci­o­nari a TV3 érem nens o pre­a­do­les­cents, i vam créixer for­mant una comu­ni­tat invi­si­ble de cançons i refe­rents, units pel Tomàtic, el Petri i el Son Goku, i per l’ele­ment de cohesió més potent que pot tenir qual­se­vol comu­ni­tat: una llen­gua. Després van venir noves gene­ra­ci­ons i nous per­so­nat­ges que ja no feien ser­vir telèfons de fil ni faxos, i els infants seguien tenint audi­o­vi­sual de qua­li­tat en català amb valors com la diver­si­tat i el res­pecte. Fins que l’audiència va pre­ci­pi­tar-se pen­dent avall perquè, per molt que s’hi esforcés la magnífica Família dels Súpers, el con­sum tele­vi­siu va can­viar de dalt a baix. Ja no n’hi havia prou de reno­var per­so­nat­ges sinó que s’havia de cons­truir una pro­posta mul­ti­pla­ta­forma que s’adaptés a la nova manera com els infants i ado­les­cents con­su­mei­xen audi­o­vi­sual. I ens hi jugàvem molt, ja no només els refe­rents com­par­tits de la gene­ració dels nos­tres fills, sinó la super­vivència del català.

Aquesta set­mana coneixíem les dades d’audiència dels pri­mers dies del nou SX3: en una set­mana ha tin­gut més d’1,2 mili­ons de repro­duc­ci­ons de vídeo, ha batut rècords d’audiència en directe per inter­net i d’usu­a­ris únics a l’apli­cació. El repte era majúscul, l’aposta era ambi­ci­osa i el resul­tat, magnífic. Els nos­tres fills tor­nen a mirar la tele­visió en català. El Capità Enciam deia que els petits can­vis són pode­ro­sos, però els can­vis grans, com aquest que acaba de fer la CCMA, encara ho són més.