A favor de l’excés

La mode­ració té tan­tes vir­tuts, tanta pau i tants bons ali­ments que de vega­des fa panxa. L’única manera de fer avançar la huma­ni­tat és saber com­bi­nar la calma amb els exces­sos, que són alguna cosa més impor­tant que la salsa de la vida. No hi ajuda el fet que per­so­nat­ges com Boris John­son sur­tin de festa en plena pandèmia, o que Donald Trump doni suport als col­pis­tes del Capi­toli, i evi­dent­ment sé que entre els ris­cos de l’excés hi ha la guerra i la barbàrie i l’abús. Ho tinc molt pre­sent, i sé que és un pri­vi­legi dis­po­sar de temps per al punt mitjà, la feina i la pros­pe­ri­tat. El pro­blema ve quan se sacra­lit­zen aquests parènte­sis plàcids, de manera que aca­ben esde­ve­nint bom­bo­lles sor­des i cegues i mudes davant dels pro­ble­mes. O obs­ce­nes gran­ges de cinisme. Si els exces­sos van por­tar el fei­xisme, la hipo­cre­sia en forma d’ordre també ho va fer. No, els drets fona­men­tals no es nego­cien. No, l’art no ha de ser sem­pre ino­fen­siu. No, no cal que et que­dis en aquesta relació per sem­pre. No, no cal que vis­quis en aquesta ciu­tat per sem­pre. No, no és cert que no n’hi hagi per tant. De vega­des n’hi ha per tant i més, i és ales­ho­res quan cal fer un pas. Donar un cop de puny damunt la taula. Alçar-se. Come­tre un excés.

Crec que ha que­dat prou clar que la vida plàcida ja ha cos­tat prou suor i prou llàgri­mes, i que per tant els moments èpics cal saber dosi­fi­car-los i triar-los. Per això, ara que ens tro­bem amb una cla­mo­rosa calma en el nos­tre con­flicte naci­o­nal (tot i que tot­hom sap que és una calma tensa a l’espera del segon round), jo he deci­dit res­pec­tar-ho i enten­dre-ho. De fet hi veig les seves vir­tuts, en el fet que ara sigui el torn de la mode­ració i del diàleg i que aquesta fase de repòs ens demos­tri fins a on pot donar fruits. Ho he dis­cu­tit ben poc, i en el fons tots sabem que ara no són moments per a l’èpica. Ara bé: el que no s’hi val és que, quan arriba el moment de l’excés o de la dig­ni­tat o de la força, hi hagi gent que tibi cap avall o miri cap a una altra banda.

Escol­tin, l’any 2017 va ploure molt fort. Va ploure amb llamps i trons i vam posar tota la carn a la gra­e­lla, o quasi tota, i per tant durant aquells dies no s’hi valia que hi hagués gent que volgués tor­nar a caseta. No, amic meu, ales­ho­res tots érem lluny de casa. Érem al bosc, no al jardí, i per tant ens per­to­cava refiar-nos de l’ins­tint i de la fe i de les raons que ens havien dut a explo­rar dins la boira. Sem­pre es pot tor­nar a casa, evi­dent­ment, i de fet hi hem aca­bat tor­nant. No passa res. Però sàpigues que, quan vam deci­dir no fer un pas més, vam dei­xar tota l’aven­tura en pausa. Només el temps dirà si vam pren­dre la millor decisió, però és impor­tant ser cons­ci­ents que pro­ba­ble­ment la tem­pesta tor­narà. I que alguna cosa hau­rem d’haver après, sobre­tot si a casa, per alguna raó, encara ens hi sen­tim absurds o mise­ra­bles.

La calma és gespa, l’excés és herba. El repòs és la sala de mater­ni­tat, l’excés és l’escletxa del nai­xe­ment. La prudència és una bibli­o­teca, l’excés és un escrip­tor. Sense mode­ració no hi ha trac­tats de pau ni con­trac­tes comer­ci­als, ni res que pugui soli­di­fi­car, però sense exces­sos no hi ha ni la Revo­lució Fran­cesa ni la inde­pendència dels Estats Units ni les victòries pels drets dels homo­se­xu­als o dels negres. Sense exces­sos no hi ha els gra­ta­cels de Man­hat­tan, ni el gir pictòric de Picasso, ni les excen­tri­ci­tats de Dalí, ni el pa amb tomàquet de Fer­ran Adrià o els deli­ris de Gaudí. Però tam­poc els avi­ons, ni els cara­mels, ni Beet­ho­ven, ni Len­non, ni Wilde, ni el regal extra per Nadal, ni la lluna plena, ni la llet sen­cera, ni el sen­tit de l’humor, ni la gosa­dia de dir-li a la noia que t’agrada que aque­lla pis­cina està massa con­cor­re­guda.

Sense un petit pas per a l’home i un gran pas per a la huma­ni­tat no hauríem tin­gut mai sexe ni amb prou fei­nes amor. No hauríem comès errors, ni hauríem tin­gut encerts. És cert que no podem estar jugant amb dina­mita ni bate­gant fer­vo­ro­sa­ment tot el dia, però sens dubte no podem dei­xar de bate­gar quan sona la nos­tra cançó. Que no és sem­pre, ni de bon tros. Lamen­ta­ble­ment i per sort, no és sem­pre. Però quan torni a sonar, recorda que el dimoni sovint no es dis­fressa de bruixa del bosc que invoca pedre­ga­des. Sinó de figura d’ange­let que pixa amb mesura dins la font.