Opinió

opinió

Les mercenetes

Deixen de ser espectres, ànimes oblidades en carpetes sense descripció

El febrer del 1932 els car­rers de Banyo­les van aparèixer coberts d’una copi­osa capa de neu. Ho lle­geixo al set­ma­nari El Banyolí. Feia sis anys que no nevava i el pai­satge, d’una blan­cor casta, “sorprèn els infants que no l’havien vist mai”. Com tot el que altera la quo­ti­di­a­ni­tat, un fet relle­vant o sin­gu­lar, en volem un record que ho faci per­petu. Així ho devia pen­sar la Neus Mas­grau Prujà, foto­gra­fi­ada al ter­rat de la casa del car­rer de la Canal. L’abric la res­guarda del fred i som­riu a la càmera, que segu­ra­ment sosté el marit, l’arqui­tecte muni­ci­pal Fran­cesc Figue­ras de Ame­ller. Em fixo en les saba­tes, suposo perquè des­ta­quen de la puresa vir­gi­nal del terra. Són unes mer­ce­ne­tes . Les va popu­la­rit­zar la reina Mercè d’Orle­ans, pri­mera esposa d’Alfons XII, d’aquí que s’ano­me­nin així, tot i les vari­ants que impo­sen les modes, les saba­tes de saló pla­nes amb una cor­retja que sub­jecta el peu pas­sant per sobre de l’empe­nya i sinònim de calçat de bona nena, còmode, sen­zill però clàssic; aptes per a la reina, la senyora bur­gesa i la jove minyona. Quan els Figue­ras Mas­grau esti­ue­gen a s’Agaró, el 1935, la Neus Mas­grau s’ha can­viat les mer­ce­ne­tes per unes sandàlies de punta rodona i tacó i amb una tira en forma de T. Ves­teix una brusa blanca amb el coll ador­nat amb tres rat­lles, que faig bla­ves; són a marina. La Neus Mas­grau es va casar el 5 de maig del 1930 a l’església de Santa Maria dels Turers. Ho va fer de negre perquè feia poc que havia mort l’àvia. Quan fes­te­ja­ven, l’estu­di­ant d’arqui­tec­tura Fran­cesc Figue­ras, des de Bar­ce­lona, li envi­ava car­tes d’ena­mo­rat: “L’aco­mi­a­da­ment és cruel i el comiat a l’esti­mada és el més dolorós.” El seu net Mia Figue­ras Casa­de­mont atre­sora aquest patri­moni docu­men­tal, el de les vides pas­sa­des, en el per­fil d’Ins­ta­gram @avant­pas­sats , en què no només com­par­teix l’àlbum fami­liar i hi aporta dades impres­cin­di­bles, una data i un nom, sinó que recerca la seva gene­a­lo­gia als arxius. En una xarxa social que pri­o­ritza l’impacte efímer i per tant aba­ra­teix la “immor­ta­li­tat” que la foto atorga als retra­tats, l’amic Figue­ras els res­ti­tu­eix l’eter­ni­tat com­par­tint-ne esce­nes fes­ti­ves i quo­ti­di­a­nes. Hono­rant els avant­pas­sats, dei­xen de ser espec­tres, ànimes obli­da­des en un capsa de llauna o enta­fo­ra­des en car­pe­tes sense des­cripció. I es dig­ni­fica la història menuda, poc trans­cen­dent, però que ens diu mol­tes altres coses, com les que per­ce­bem mirant les mer­ce­ne­tes que pro­te­gei­xen l’àvia Mas­grau de la neu que va caure després de la Can­de­lera a la Banyo­les del 1932.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia