opinió
Les mercenetes
El febrer del 1932 els carrers de Banyoles van aparèixer coberts d’una copiosa capa de neu. Ho llegeixo al setmanari El Banyolí. Feia sis anys que no nevava i el paisatge, d’una blancor casta, “sorprèn els infants que no l’havien vist mai”. Com tot el que altera la quotidianitat, un fet rellevant o singular, en volem un record que ho faci perpetu. Així ho devia pensar la Neus Masgrau Prujà, fotografiada al terrat de la casa del carrer de la Canal. L’abric la resguarda del fred i somriu a la càmera, que segurament sosté el marit, l’arquitecte municipal Francesc Figueras de Ameller. Em fixo en les sabates, suposo perquè destaquen de la puresa virginal del terra. Són unes mercenetes . Les va popularitzar la reina Mercè d’Orleans, primera esposa d’Alfons XII, d’aquí que s’anomenin així, tot i les variants que imposen les modes, les sabates de saló planes amb una corretja que subjecta el peu passant per sobre de l’empenya i sinònim de calçat de bona nena, còmode, senzill però clàssic; aptes per a la reina, la senyora burgesa i la jove minyona. Quan els Figueras Masgrau estiuegen a s’Agaró, el 1935, la Neus Masgrau s’ha canviat les mercenetes per unes sandàlies de punta rodona i tacó i amb una tira en forma de T. Vesteix una brusa blanca amb el coll adornat amb tres ratlles, que faig blaves; són a marina. La Neus Masgrau es va casar el 5 de maig del 1930 a l’església de Santa Maria dels Turers. Ho va fer de negre perquè feia poc que havia mort l’àvia. Quan festejaven, l’estudiant d’arquitectura Francesc Figueras, des de Barcelona, li enviava cartes d’enamorat: “L’acomiadament és cruel i el comiat a l’estimada és el més dolorós.” El seu net Mia Figueras Casademont atresora aquest patrimoni documental, el de les vides passades, en el perfil d’Instagram @avantpassats , en què no només comparteix l’àlbum familiar i hi aporta dades imprescindibles, una data i un nom, sinó que recerca la seva genealogia als arxius. En una xarxa social que prioritza l’impacte efímer i per tant abarateix la “immortalitat” que la foto atorga als retratats, l’amic Figueras els restitueix l’eternitat compartint-ne escenes festives i quotidianes. Honorant els avantpassats, deixen de ser espectres, ànimes oblidades en un capsa de llauna o entaforades en carpetes sense descripció. I es dignifica la història menuda, poc transcendent, però que ens diu moltes altres coses, com les que percebem mirant les mercenetes que protegeixen l’àvia Masgrau de la neu que va caure després de la Candelera a la Banyoles del 1932.
