Una política exterior catalana

Quan hi ha un canvi de govern, els estats seri­o­sos man­te­nen con­tinuïtat en la política exte­rior en temes d’interès naci­o­nal. És lògic, perquè les qüesti­ons pri­o­ritàries són molt més esta­bles que els vai­vens polítics interns.

Comen­cem pel més bàsic. Els cata­lans som dins de l’ONU, la Unió Euro­pea, el Con­sell d’Europa i l’OTAN, i molt majo­ritària­ment com­par­tim llurs valors fun­da­ci­o­nals.

Cata­lu­nya està abo­cada a la Medi­terrània. Som un pont natu­ral entre la Unió Euro­pea i els països de l’altra riba, amb qui man­te­nim tants lli­gams històrics i cul­tu­rals des de l’anti­gui­tat. Volem ser un hub, és a dir, un cen­tre d’inter­con­nexió i inter­canvi, tant per al Mare Nos­trum com en gene­ral per a la indústria del conei­xe­ment. Cal donar més com­pe­ti­ti­vi­tat a la nos­tra eco­no­mia per a poten­ciar-la com a motor de pros­pe­ri­tat i benes­tar social en un món glo­ba­lit­zat. Per això ens urgeix el cor­re­dor medi­ter­rani fer­ro­vi­ari. L’eix Bar­ce­lona-Tar­ra­gona és el ter­cer més impor­tant d’Europa en el trans­port de mer­ca­de­ries, només per dar­rere de la conca del Ruhr a Ale­ma­nya i la ita­li­ana regió de Milà.

Atès que Cata­lu­nya aspira a esde­ve­nir un estat, s’hau­ria de com­por­tar com un estat, i sobre­tot en les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals. Un breu incís: el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol n’és cons­ci­ent, i, a les por­tes del Pri­mer d’Octu­bre de 2017, forçà el canvi de nom de la con­se­lle­ria d’Afers Exte­ri­ors per “Acció Exte­rior”. No té cap sen­tit des de la pers­pec­tiva de l’interès naci­o­nal que la Gene­ra­li­tat renunciï a obrir una dele­gació a Israel. I encara menys jus­ti­fi­car-ho amb l’excusa que vol pri­vi­le­giar les rela­ci­ons amb Pales­tina, com si fos­sin incom­pa­ti­bles. Tots els estats euro­peus man­te­nen rela­ci­ons amb els pales­tins i també amb Israel, que, per cert, és un estat asso­ciat a la UE. Recor­dem que l’estat jueu és qui més ha fet patir Madrid davant un even­tual reco­nei­xe­ment de Cata­lu­nya com a estat inde­pen­dent. En con­seqüència, el Con­sell de la República lide­rat pel pre­si­dent Puig­de­mont hi està al cas, i el maig pas­sat anuncià la seva dele­gada a Tel Aviv, Aurora Campo.

Els cata­lans ofe­rim al món l’espe­ci­fi­ci­tat de la nos­tra llen­gua i cul­tura. És pri­o­ri­tat acon­se­guir que el català sigui reco­ne­gut de ple dret com a ofi­cial a la Unió Euro­pea. El govern dels 33 dipu­tats, en canvi, fa estranys acords a la taula de diàleg que rebai­xen i aigua­lei­xen aquesta aspi­ració. I que sabem per experiència que no es com­plei­xen mai.

Final­ment, des de la recru­descència de la repressió espa­nyola d’ençà del 2017, Cata­lu­nya ha de fer pale­ses davant les auto­ri­tats i opi­ni­ons públi­ques euro­pees les pro­fun­des man­can­ces de l’estat de dret espa­nyol. Hem de ser una gota malaia. És incon­gru­ent que l’ex-exi­li­ada i con­se­llera d’Acció Exte­rior, Merit­xell Ser­ret, declari que l’escàndol d’espi­o­natge mas­siu a inde­pen­den­tis­tes cata­lans amb el pro­grama Pega­sus “no vol soroll” a Europa, i que pre­ten­gui fins i tot que cor­ro­bora la neces­si­tat de la taula de diàleg. Els polítics no hau­rien d’insul­tar la intel·ligència.

L’epi­sodi més impac­tant i dolorós de vul­ne­ració de drets fona­men­tals dels dar­rers anys, tan­ma­teix, són els atacs ter­ro­ris­tes del 17 i el 18 d’agost de 2017 a la Ram­bla i a Cam­brils. La Unió Euro­pea no es pot per­me­tre al seu bell mig el forat negre en relació a la segu­re­tat, al dret a la vida i a la inte­gri­tat física que resul­ta­ria d’una pos­si­ble impli­cació dels ser­veis secrets espa­nyols en aquells atemp­tats.

Mal­grat la gra­ve­tat dels fets, la nova direcció de la dele­gació del govern davant la UE ha inten­tat –sor­to­sa­ment sense èxit– posar tra­ves al pri­mer col·loqui d’alt nivell en anglès per denun­ciar que Espa­nya es nega a inves­ti­gar els atacs del 17-A. El vídeo de l’acte The Right to the Truth and Ter­ro­rist Attacks, amb els catedràtics Jaume Alonso-Cue­vi­llas i Nico Krisch, tri­omfa a Press Club TV. El vice­pre­si­dent del Con­sell de la República, Toni Comín, i la pre­si­denta de l’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana, Dolors Feliu, en foren els pre­sen­ta­dors, i una ser­vi­dora tingué l’honor de mode­rar-lo el pas­sat 17 de novem­bre.

Com És tra­dició a Cata­lu­nya: allà on no pugui o no vul­gui arri­bar l’admi­nis­tració –en aquest cas, autonòmica– arri­barà la soci­e­tat civil. Es tracta de fer política exte­rior d’estat.