L’efecte buscat

27 de setem­bre de 1991. Trenta-un anys enrere era una de les pri­me­res vega­des que es va por­tar a votació del Par­la­ment “el dret a la inde­pendència de Cata­lu­nya”. Ho va fer ERC i només hi van donar suport els dipu­tats repu­bli­cans Josep-Lluís Carod-Rovira, Àngel Colom i Miquel Pueyo, pro­ta­go­nis­tes d’una imatge icònica alçats, sos­te­nint la pro­posta de reso­lució quan vota­ven a peu dret. Van ser els únics a donar el sí a un text on es reco­llia el “dret democràtic a la inde­pendència política” de tots els pobles euro­peus, “entre els quals, el català”. Va ser una de les pri­me­res, però no l’única vegada que es deba­tria la inde­pendència sense con­seqüències. Fins a arri­bar a l’ano­me­nat procés ningú havia fet massa cas dels debats del Par­la­ment, sobirà. Hau­ria de ser la nor­ma­li­tat d’una cam­bra com un espai de debat i diàleg lliure de pressió. En els dar­rers anys, però, tot allò que s’hi pre­senta és sus­cep­ti­ble d’aca­bar als tri­bu­nals, con­di­ci­o­nant-ne l’acti­vi­tat diària. El Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya abso­lia ahir l’expre­si­dent del Par­la­ment Roger Tor­rent i els mem­bres inde­pen­den­tis­tes de la mesa de la cam­bra de deso­bediència al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal per haver tra­mi­tat reso­lu­ci­ons de repro­vació sobre la monar­quia i l’auto­de­ter­mi­nació. El tri­bu­nal des­vin­cula els tex­tos del procés i sosté que no hi havia un man­dat clar i específic del TC. És el pro­nun­ci­a­ment espe­rat, però, fins a arri­bar-hi, Tor­rent i els mem­bres de la mesa han hagut d’asseure’s al banc dels acu­sats. I l’efecte per­vers bus­cat és que, per estal­viar tràngols com aquest, es limi­tin els debats al Par­la­ment.