Illa, la renovació de l’independentisme

Tal com estan les enques­tes i vista la manera en què tots els par­tits inde­pen­den­tis­tes s’entes­ten a des­mo­bi­lit­zar el seu elec­to­rat, el màxim a què pot aspi­rar alguna sigla inde­pen­den­tista en les pròximes elec­ci­ons –siguin quan siguin– és a ocu­par la vice­pre­sidència del futur pre­si­dent Illa. Un segon nivell en l’exe­cu­tiu pel qual (facin apos­tes) entra­ran en dura com­petència –i, per tant, en sub­hasta a la baixa– els líders elec­to­rals d’ERC i JxCat. En qual­se­vol cas, la qüestió és que Sal­va­dor Illa té tots els números per esde­ve­nir pre­si­dent al final del cicle inde­pen­den­tista, de la mateixa manera que Pas­qual Mara­gall ho va ser en esllan­guir-se el llarg iti­ne­rari pujo­lista.

En les elec­ci­ons del 2021 uns 600.000 inde­pen­den­tis­tes es van que­dar a casa i, si no hi ha grans can­vis, aquesta abs­tenció dife­ren­cial s’accen­tuarà i actuarà la tendència en favor del PSC. Però això, per greu que sem­bli a qual­se­vol par­tit, també serà deci­siu per a la reno­vació dels lide­rat­ges que reclama el con­junt de l’inde­pen­den­tisme no pro­fes­si­o­nal. En aquest sen­tit, el fet és que, passi el que passi, l’inde­pen­den­tisme social és lluny de l’abisme polític i tot indica que man­tindrà l’hege­mo­nia entre les clas­ses mit­ja­nes d’aquest país. Les bases, per tant, es man­te­nen inal­te­ra­des i amb una arti­cu­lació intacta que, sim­ple­ment, està pas­sant per un reflux –con­jun­tu­ral– de la mobi­lit­zació.

No som al 1715, ni al 1940. Ni la nació política ha estat der­ro­tada, ni l’uni­o­nisme és capaç de gene­rar una pro­posta via­ble i atrac­tiva. Les estruc­tu­res soci­als del vell cata­la­nisme i el nou inde­pen­den­tisme con­ti­nuen allà, dem­peus, en espera de con­nec­tar amb els nous lide­rat­ges que apli­ca­ran estratègies que, òbvi­a­ment, tin­dran en compte els errors del pas­sat. El cicle va de bai­xada, no ho nego, però tocarà fons més aviat que tard i allà estarà el pre­si­dent Illa per recor­dar-nos-ho.