Raons per a la independència

Comen­cen a sor­tir dades per part del govern de la Gene­ra­li­tat que jus­ti­fi­ca­rien la petició d’inde­pendència: 50% de par­ti­ci­pació i un mínim del 55% de suport a la inde­pendència en un referèndum. Suposo que tot­hom té consciència que aques­tes xifres es poden obte­nir o no. M’agra­da­ria ana­lit­zar les raons que moti­ven el vot a favor de la inde­pendència.

Les raons poden ser històriques, polítiques i econòmiques. Les polítiques i les històriques no em per­ta­nyen; ana­lit­zaré l’altra, per mi la més impor­tant. En el cas de les raons històriques i polítiques, hi ha molt sen­ti­men­ta­lisme. El valoro, però pre­fe­reixo el motiu basat en raons econòmiques, mol­tes de les quals es conei­xen a través de la premsa però que no sé si han estat ben ente­ses pels pos­si­bles votants. Par­lar del dèficit fis­cal sig­ni­fica el que es podria fer amb els diners que l’Estat deixa de fer-nos arri­bar. Aquests dies, hi ha hagut diver­sos acci­dents a la xarxa de Roda­lies de Renfe, de què són cul­pa­bles l’Estat i els seus ins­tru­ments d’actu­ació. Els qui patei­xen aquests dèficits ho ente­nen prou, però els qui no acos­tu­men a aga­far els trens no tenen massa consciència de les raons per què el vagó de la Renfe no arriba mai pun­tual o per què no es fan les inver­si­ons. I com aquest, hi hau­ria molts exem­ples.

Crec que la solució seria que la Gene­ra­li­tat, o pot­ser millor algu­nes ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes, optes­sin per redac­tar i publi­car un o uns lli­brets sobre el que suposa l’actu­ació de l’Estat espa­nyol sobre l’eco­no­mia cata­lana i les coses que es podrien fer si ens arri­bes­sin els diners que ens per­to­quen. Aquest lli­bret hau­ria d’incloure igual­ment quin seria el futur d’una Cata­lu­nya inde­pen­dent. Aquesta no hau­ria de ser radi­cal, sinó fruit d’un diàleg real.

Avui dia, es parla de diàleg quan les dues parts mani­fes­ten que el volen man­te­nir, però la rea­li­tat és que no estan dis­po­sa­des a aban­do­nar el que con­si­de­ren els seus prin­ci­pis fona­men­tals. Diàleg suposa sem­pre anar a les con­ver­ses amb un plan­te­ja­ment obert i dis­po­sat a uns can­vis simi­lars als que espe­ren els de l’altre cos­tat. Per començar, el diàleg que man­te­nen actu­al­ment els par­tits inde­pen­den­tis­tes entre si no són diàlegs reals, sinó, sim­ple­ment, una oferta que si no s’accepta suposa el final del diàleg. En aques­tes con­di­ci­ons, el diàleg serà sem­pre una eina sense capa­ci­tat d’arri­bar a acords.

Però el diàleg prin­ci­pal hau­ria de ser entre l’Estat espa­nyol i Cata­lu­nya i, també, entre Cata­lu­nya i les regi­ons espa­nyo­les a què fem arri­bar molts diners, indis­pen­sa­bles per man­te­nir-les. Si tallem de cop tots aquests ajuts, aques­tes regi­ons es tro­ba­ran molt mal­me­ses. Per tant, s’hau­ria de bus­car una solució que no les ensorrés i que per­metés un crei­xe­ment a l’eco­no­mia cata­lana.

Repe­teixo, la inde­pendència de Cata­lu­nya no pot tirar enda­vant tan sols amb l’acord i auto­rit­zació del govern cen­tral, sinó el de totes les regi­ons espa­nyo­les bene­fi­ci­a­des per l’actual cen­tra­lisme. Pot­ser amb el temps, aquesta dependència de Cata­lu­nya per part de les regi­ons espa­nyo­les es podria anar reduint fins arri­bar a una situ­ació més raci­o­nal i equi­ta­tiva. La pro­posta de Cata­lu­nya ha de ser també una pro­posta sobre la vin­cu­lació amb Europa.

A la llarga, la solució posi­tiva per a tots seria una Europa fede­ral en què Cata­lu­nya s’inte­gra­ria com a estat inde­pen­dent, però vin­cu­lat a Europa, que tin­dria alguna de les com­petències dels estats o el con­trol d’aques­tes. Per exem­ple, la inversió en obra pública i l’acció exte­rior.