Conte de Nadal (financer)

Quan van entrar al des­patx, després de dos minuts de comen­ta­ris ano­dins sobre el temps, una mica més breus que de cos­tum, un cop revi­sa­des les con­di­ci­ons del préstec, la direc­tora es va dei­xar anar: i m’hauríeu de con­trac­tar dues asse­gu­ran­ces. Una de la llar i una de vida. Els ulls del cli­ent es van acos­tar al paper que ara els mos­trava. Un càlcul ràpid mul­ti­pli­cava per qua­tre l’import que ja estava pagant. Asto­rat, el cli­ent va dema­nar expli­ca­ci­ons. Amb un som­riure mel·lífic, la direc­tora va fer el gest d’aixe­car les espat­lles: fun­ci­ona així.

Al ves­pre, una cerca dili­gent al web del Banc d’Espa­nya i a la Memòria de recla­ma­ci­ons de l’any 2021 va apor­tar més xifres: 34.330 recla­ma­ci­ons, un 61% més que l’any ante­rior. Un 83%, con­tra bancs. Un 33%, rela­ti­ves a préstecs hipo­te­ca­ris. La xifra doblava les de l’any ante­rior. I no, ni el banc et podia forçar a com­prar una asse­gu­rança, ni menys encara aquesta podia ser feta a preus abu­sius. Era una mala pràctica, eufe­misme a l’acte, en tota regla.

La data de sig­na­tura de la com­pra­venda s’acos­tava i, tot fent la viu-viu, el cli­ent va pen­sar que el silenci i la raó ja eren sufi­ci­ent garan­ties. Els cor­reus de la direc­tora van començar a aparèixer lla­vors. Tenim una ope­ració pen­dent. Sense aquesta, no hi ha l’altra.

En una poste­rior visita a l’ofi­cina, tot evi­tant que el ric­tus facial es con­vertís en un exa­brupte con­trari als cri­te­ris de civi­li­tat, el cli­ent, armat amb la precària segu­re­tat que dona el conei­xe­ment de la llei, va expo­sar la il·lega­li­tat de la pro­posta: s’ano­mena venda cre­uada i està explícita­ment pro­hi­bida per llei. Mira, amb aire per­do­na­vi­des, és això o no hi ha ope­ració que val­gui. Amb un tipus d’interès tan (a allar­gada) bo, és clar com l’aigua. Ve de dalt. Si sortíssim de l’ofi­cina i ens prenguéssim un cafè et diria que... però aquí dins t’he de dir que...

La ràbia li feia bullir la sang. Una visita al notari el dia següent va mos­trar la inco­mo­di­tat del lle­trat. Mal­grat que el que ens dema­na­ven era il·legal, i tot i que l’oferta del préstec ja era ferma, el banc tenia la pae­lla pel mànec. Un altre advo­cat i amic, igual­ment amic de ter­ce­res vies, optava per la no con­fron­tació. Empas­sar-se el gri­pau, poste­rior retro­cessió de la pòlissa o, tu mateix, seguir enda­vant i fer una demanda per danys i per­ju­di­cis en cas de no pre­sen­tar-se el dia de la sig­na­tura.

El cli­ent, pro­fes­sor d’ètica i que s’havia pas­sat la vida defen­sant la pos­si­bi­li­tat de ges­ti­o­nar de manera ètica les finan­ces i la importància de, arri­bat el cas, saber dir no, no se’n sabia ave­nir. El dilema: tran­si­gir i rega­lar qua­tre mil euros a una enti­tat delinqüent (“que comet acci­ons contràries a llei”) o jugar-se-la a ensor­rar l’ope­ració, dei­xar la part vene­dora amb les mudan­ces ja fetes i anar corre-cuita a bus­car un altre banc que, en un con­text d’incre­ment de tipus d’interès, ofe­ri­ria un sobre­cost segur. En un petit racó del cap anti­ci­pava mesos, pot­ser anys, d’esbron­cada domèstica per haver avant­po­sat l’orgull al que calia haver fet. El cer­vell del cli­ent, inquiet, li robava hores de son. Si això li feien a ell, una per­sona de for­mació, con­tac­tes i com anti­ga­ment en deien “mit­jans”, què no esta­rien fent amb qui no dis­po­sava d’aques­tes pos­si­bi­li­tats?

Els dies se succeïen i els cor­reus amenaçadors es pre­ci­pi­ta­ven con­tra la bústia de cor­reu tal­ment ona­des con­tra l’espigó: recor­deu que no heu sig­nat, recor­deu que sense això... El dia de la sig­na­tura la direc­tora li va fer dos petons a la galta com si fos­sin amics de tota la vida, i va sig­nar cos­tat per cos­tat de la part com­pra­dora. Uns veïns diuen que la van veure poc després amb un cotxe nou ben gros, ben exa­ge­rat, tal­ment a mida de les pràcti­ques comer­ci­als exer­ci­des.

Pas­sats uns dies, el cli­ent va topar al diari amb la notícia que anun­ci­ava el pro­jecte de llei 121/000134 segons el qual s’anun­ci­ava la cre­ació de l’Auto­ri­tat Admi­nis­tra­tiva Inde­pen­dent de Defensa del Cli­ent Finan­cer. Una auto­ri­tat que pre­te­nia donar una solució ràpida i extra­ju­di­cial a mol­tes d’aques­tes recla­ma­ci­ons i que impo­sava als bancs un cost de 250 euros per recla­mació.

L’edat i l’experiència li deien de pren­dre’s l’anunci amb til·la i amb una àmplia dosi d’escep­ti­cisme. Com bé sabia, el tri­nomi llei, poder econòmic i ins­ti­tu­ci­ons, nor­mal­ment sem­pre es decan­tava cap al poder. Tan­ma­teix, aquell dia no era un dia com cada dia, va pen­sar, era Nadal.