Orígens

Una de les ver­go­nyes de la nos­tra soci­e­tat és la per­sistència de l’etni­cisme. El sol fet de pen­sar que el lloc de nai­xe­ment, l’ori­gen fami­liar o ter­ri­to­rial, el nom o els cognoms d’una per­sona defi­nei­xen la seva con­dició o li ator­guen un deter­mi­nat esta­tus pro­voca una bar­reja de fàstic i ràbia. Hi ha, malau­ra­da­ment, algu­nes for­ma­ci­ons polítiques que no tan sols pro­cla­men aquests “valors” [sic] sinó que, de fet, hi basen el seu ide­ari. I no par­lem només dels més obvis i bar­ro­ers, els ultra­dre­tans als quals els pre­o­cupa més el to de pell que no pas el valor humà de qual­se­vol per­sona. Hi ha etni­cis­tes molt més peri­llo­sos, perquè guar­nei­xen la seva doc­trina d’un popu­lisme ple de llocs comuns tòxics, que es mime­titza molt fàcil­ment amb altres opci­ons ideològiques, amb aque­lla estratègia tan astuta de bar­re­jar con­cep­tes pro­gres­sis­tes com el laïcisme amb d’altres de pro­fun­da­ment retrògrads. Són temi­bles els essen­ci­a­lis­tes que cre­uen que no dur una ras­te­llera de cognoms cata­lans equi­val a ser ciu­tadà de segona. I alerta, també ho són certs “libe­rals” i lamen­ta­ble­ment fins i tot certa pre­tesa esquerra, que creu que cal adreçar-se en cas­tellà a la gent humil, ves­tint el seu dis­curs d’un capa­ci­tisme insul­tant i tan exclo­ent com el que ells cri­ti­quen d’altri i fent per­sis­tir el tòpic suat del català burgès, com si no n’hi hagués, de cata­lans tre­ba­lla­dors i humils.