La cultura de la culpa

El cos de les dones esdevé massa sovint camp de bata­lla política, social i fins i tot econòmica. Agre­di­des, abu­sa­des, acu­sa­des... A les guer­res, per molts sol­dats, haver vio­lat dones en camp ene­mic s’ostenta com si fos una meda­lla a la bru­ta­li­tat. Aquests dies hem sen­tit que a Cas­te­lla i Lleó el govern autonòmic d’ultra­dreta vol obli­gar les emba­ras­sa­des que optin per avor­tar a sot­me­tre’s a pro­ves clíniques inne­cessàries, com ara sen­tir els batecs del cor del fetus o veure’n imat­ges en 3D. Tot, segons els qui ho defen­sen, perquè la dona s’ho repensi i es faci enrere a l’hora d’inter­rom­pre l’embaràs, o el que ells ano­me­nen “una vida” (sic). El meu avi ja recor­dava allò que el camí cap a l’infern està enra­jo­lat de “bones inten­ci­ons”. La qüestió, senyors, és que l’objec­tiu no és cap altre que fer sen­tir cul­pa­ble la dona, per misogínia i per desig de con­trol ves­tit de pater­na­lisme lle­fiscós. Són els que, bé bran­dant escu­ra­dents oli­o­sos a la barra d’un bar, bé més mudats però igual de cas­po­sos en cer­tes tertúlies tele­vi­si­ves, res­pon­sa­bi­lit­zen les dones vio­la­des d’anar pro­vo­cant amb la seva acti­tud o la seva indu­mentària. A la trista cul­tura de la vio­lació cal sumar-hi la cul­tura de la culpa feme­nina. Des del Gènesi bíblic, es veu que ens hem de sen­tir cul­pa­bles per ves­tir com vul­guem, deci­dir amb qui ens alli­tem o quan parim i fins i tot per men­jar el que ens ve de gust.