Sánchez el redemptor

Amb el PSOE en gene­ral, i amb Pedro Sánchez més específica­ment, la prudència acon­se­lla refiar-se’n el just. I n’hi ha per fer-ho amb algú que per­ver­teix, fins i tot, la pura anècdota i és capaç de con­ver­tir en un fake una inno­cent foto­gra­fia del seu líder jugant a petanca en un dia asso­le­llat de Cos­lada. Hi ha cops, però, que Sánchez és nítid i trans­pa­rent amb el que diu, fa o insi­nua. Ja posant-nos seri­o­sos, quan, per exem­ple, pre­gona que sota el seu man­dat no hi haurà ni inde­pendència de Cata­lu­nya ni res simi­lar, ja s’hi pot pujar de peus que serà així. Pri­mer per con­vicció, perquè tant ell com el seu par­tit, això de la plu­ri­na­ci­o­na­li­tat, s’ho pre­nen més aviat com un acu­dit folklòric. Però és que, a més, si per ves a saber quina neces­si­tat forçosa es veies­sin en la tes­si­tura tàctica d’haver de pac­tar un referèndum, el PSOE sap que això seria la seva cata­cumba elec­to­ral. Mai ho faran. Perquè Espa­nya pot arri­bar a per­do­nar enter­rar algú amb calç viva, però mai nego­ciar la seva inte­gri­tat com a estat. En idèntica pro­porció, Sánchez tam­poc se n’amaga gaire, de la seva intenció de con­ver­tir en eslògan la pre­tesa paci­fi­cació política de Cata­lu­nya per obra i gràcia d’una taula de diàleg que, de facto, ja dona per amor­tit­zada. I, en això últim, l’olfacte ens diu que tam­poc va de catxa. El PSOE con­si­dera que, amb els indults pri­mer i la reforma del Codi Penal després, ja s’han expiat els pecats del procés i ara toca pas­sar pan­ta­lla, que, en la seva lògica, equi­val a tor­nar a tres enrere res­pecte a la del 2017. “Avui, aquí, es com­pleix la Cons­ti­tució”, va voler remar­car el pre­si­dent espa­nyol en aque­lla mena de moi­xi­ganga en forma de cimera que es va mun­tar dijous amb Macron, i que, essen­ci­al­ment, va ser­vir per pas­se­jar-se per Bar­ce­lona per mos­trar al món que aque­lla ciu­tat que fa poc cre­mava revol­tada, avui, torna a ser un bàlsam. Que ningú s’esva­loti, però, perquè Sánchez s’hagi dei­xat anar: fa el seu paper, el que li toca per creença i càrrec. Que l’inde­pen­den­tisme no el posi a lloc, ni que sigui de tant en tant, ja sorprèn més.