Continuar i obrir un camí nou

D’ençà del mes de setem­bre pas­sat i la con­cen­tració del 19 de gener recent, una majo­ria de l’inde­pen­den­tisme amb consciència política ha expres­sat la seva volun­tat clara de con­ti­nuar. Tota la pro­pa­ganda des­mo­bi­lit­za­dora dels dar­rers anys, una veri­ta­ble dic­ta­dura mediàtica (premsa, ràdio, tele­visió) de l’espa­nyo­lisme i del col·labo­ra­ci­o­nisme, no ha ser­vit per a atu­rar-nos i Pedro Sánchez i els estra­tegs d’ERC s’ho han hagut d’empas­sar. Ara cal per­sis­tir, con­ti­nuar avançant. Però sabem, tot­hom, que no podem fer el mateix d’abans; ni podem actuar només per reacció, res­po­nent tan sols a la repressió o a les pro­vo­ca­ci­ons. Cal una acti­vi­tat per­ma­nent del con­junt del movi­ment par­tint del conei­xe­ment de les nos­tres experiències i neces­si­tats.

Ho podem resu­mir en qua­tre fona­ments i qua­tre sim­pli­fi­ca­ci­ons. 1r fona­ment. Més enllà dels par­tits par­la­men­ta­ris. La lluita inde­pen­den­tista només podrà avançar si va més enllà del marc auto­no­mista i dels par­tits ins­ti­tu­ci­o­nals. Ara ja és una evidència; però cal recal­car-ho. 2n fona­ment. La con­questa de la inde­pendència és una rup­tura que ha d’acon­se­guir con­tra­po­sar la República Cata­lana Inde­pen­dent al poder ocu­pant, ins­tau­rar-la i man­te­nir-la. 3r fona­ment. La lluita inde­pen­den­tista és una lluita que ha d’aglu­ti­nar les clas­ses popu­lars, inclo­ent-hi la majo­ria de la petita bur­ge­sia i afe­gint-hi sec­tors impor­tants de la mit­jana bur­ge­sia, una base social per la rup­tura; i amb la sen­si­bi­li­tat social necessària per a cons­ti­tuir un bloc polític i social majo­ri­tari que pugui asso­lir l’objec­tiu. 4t fona­ment. Per a això neces­si­ta­rem que a totes les ins­ti­tu­ci­ons (cíviques i polítiques) es vagin cons­ti­tuint majo­ries inde­pen­den­tis­tes que refor­cin el movi­ment i siguin cons­ci­ents dels dife­rents aspec­tes de la lluita. Cal anar gua­nyant en influència. I també en vots.

I les sim­pli­fi­ca­ci­ons que cal­dria com­ba­tre i evi­tar són: 1a sim­pli­fi­cació. L’inde­pen­den­tisme no es pot limi­tar a la recerca de vots. L’inde­pen­den­tisme és sobre­tot un tor­ce­braç de legi­ti­mi­tats, que ha de poder tenir el recurs del vot però no s’hi pot limi­tar perquè dins l’àmbit del poder ocu­pant s’acaba caient en la dege­ne­ració política que conei­xem. Ha de com­ba­tre l’ocu­pació fins a la rup­tura. Si es crea una nova llista elec­to­ral que sigui sectària no ser­virà per a avançar. 2a sim­pli­fi­cació. La inde­pendència no s’acon­se­guirà per un sim­ple fet pun­tual com ara l’acti­vació d’una DUI o una mani­fes­tació d’un sol dia (per molt impres­si­o­nant que sigui), sinó per la capa­ci­tat de fer efec­tiva la rup­tura i man­te­nir-la de manera dura­dora. 3a sim­pli­fi­cació. La inde­pendència no es pro­duirà perquè hi hagi uns líders que arros­se­guin el poble, sinó perquè siguem, altre cop, el poble el que es posi en movi­ment.

4a sim­pli­fi­cació. La inde­pendència no és només una qüestió de volun­tat i de valen­tia indi­vi­dual. Depèn d’un con­junt de prin­ci­pis que tots ple­gats hem d’assu­mir i apli­car: com­promís, constància, intel·ligència, moral de victòria i acció per­ma­nent (ho explico amb detall a: Tot és pos­si­ble Car­les Cas­te­lla­nos Lli­ber­tat.cat)

Com EL talp Inde­pen­den­tista i Repu­blicà. L’objec­tiu és acon­se­guir una dinàmica pròpia basada en l’acció dels col·lec­tius locals i sec­to­ri­als tre­ba­llant de manera regu­lar i sis­temàtica per ero­si­o­nar el poder del règim monàrquic espa­nyol (con­tra els seus mono­po­lis, fent pressió a tota per­sona non grata (auto­ri­tats monàrqui­ques, que rebut­gem per la seva actu­ació despòtica) i denun­ci­ant els abu­sos con­tra el poble, mobi­lit­zant-nos con­tra les injustícies que crei­xen dia a dia. Afer­mant així àmbits democràtics, inde­pen­den­tis­tes i repu­bli­cans, més i més forts arreu. Com el talp que va exca­vant la terra fins a ensor­rar l’edi­fici més monu­men­tal, així el nos­tre movi­ment ha d’anar rose­gant els fona­ments que el règim monàrquic espa­nyol encara té plan­tats entre nosal­tres. Les grans mani­fes­ta­ci­ons ja les hem fetes i amb èxit. Ara toca fer bé també una tasca regu­lar i per­sis­tent. Hem de ser un movi­ment de milers i milers de per­so­nes que tre­ba­llem dia a dia con­tra l’ocu­pació d’aquest règim espa­nyol deca­dent. Rose­gar els seus pilars fins a enfon­sar-lo, com fa el talp més dili­gent. Aquest és el camí nou. Que va fins al final.