No tenir paraula

Fa un temps la paraula dels polítics cata­lans –dels qui manen– sem­blava gau­dir d’una certa cre­di­bi­li­tat. No tant en les pro­me­ses, però sí en la coherència del dis­curs, tret d’algun epi­sodi rocam­bo­lesc com aquell ini­ciat per la defe­nes­tració de Carod-Rovira per Mara­gall, seguit de la del pre­si­dent Mara­gall pel PSOE, i d’unes elec­ci­ons més ler­rou­xis­tes que mai per part del PSC. I el suport ines­pe­rat d’ERC al pre­si­dent Mon­ti­lla, amb què Esquerra va veure que podia esquer­dar la llarga sim­bi­osi de CiU amb les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes. El gir més clara­ment espa­nyo­lista del PSC va que­dar con­tra­res­tat pel suport ines­pe­rat d’ERC a Mon­ti­lla a Cata­lu­nya, i a Zapa­tero a Madrid. Vist en pers­pec­tiva, però, cal dir que va tenir la vir­tut que la qüestió naci­o­nal deixés de ser vista lli­gada a un cert etni­cisme o ide­o­lo­gia con­ser­va­dora, per la part cata­lana, però no pas per l’espa­nyola, que ha con­ti­nuat exer­cint el supre­ma­cisme espa­nyol. Després de l’1-O els girs de guió sobre les pròpies pro­me­ses inde­pen­den­tis­tes van ser dolo­ro­sos. Per més que els líders inde­pen­den­tis­tes afir­mes­sin que no volien ser moneda de canvi, ho van esde­ve­nir amb els indults par­ci­als. Enguany, el que s’ha dit i promès al vol­tant dels pres­su­pos­tos diria que ha superat totes les con­tra­dic­ci­ons d’ERC des que dete­nen el govern en soli­tari. No cal citar el que fa ben pocs dies deien els seus diri­gents i el que han aca­bat fent en relació amb el PSC. També els comuns en relació al gran casino. I a sobre inten­ten ven­dre la imatge que no s’han mogut i tot va per­fecte. Feliços deien que esta­ven en el par­tit. Ara tenen uns pres­su­pos­tos per ges­ti­o­nar, però ja no tenen paraula. Aquest és el preu que volia fer-los pagar el PSC.