Res

A ben poca estona del moment en què haig de lliu­rar aquest text, he sigut incapaç d’escriure ni una sola paraula. Res. Incapaç ni tan sols de pen­sar en cap fil, cap apunt de llum del qual poder esti­rar alguna idea decent. Res. Una grip obs­ti­nada m’ha cap­ti­vat qua­tre dies en un ter­reny erm i hos­til. Men­tre hi anava donant vol­tes, recor­dava un arti­cle de fa un any en aques­tes pàgines en què Imma Merino par­lava de com havia lle­git i gau­dit amb l’escrip­tora anglesa Jea­nette Win­ter­son durant les febra­des d’aque­lles vacu­nes que lla­vors gai­rebé tots ens injectàvem. Quina sort, em deia aquests dies, men­tre lamen­tava el desànim per obrir ni una sola pàgina. Dor­mir. Només volia dor­mir. Però espera, que ara has de dur la petita allà, ara has d’ale­grar una mica el piló d’espais buits de la nevera, ara la gran et demana sis­plau que..., ara has d’anar a tre­ba­llar i a la tor­nada engan­xes la pluja de l’any just a la car­re­tera, ara el mitjà deci­deix fer un parèntesi a la gran ciu­tat i apa­reix de sor­presa i amb sor­presa: també està engri­pat. I així s’enca­de­na­ven uns quants dies de la mar­mota sense que cap espurna m’empenyés a l’ordi­na­dor. Sem­bla­ria un pano­rama deso­la­dor. Però amb el mil·límetre d’ober­tura que podia donar als ulls veia a la pan­ta­lla imat­ges i xifres catastròfiques del ter­ratrèmol a Tur­quia i a Síria. Pen­sava també en rea­li­tats més pro­pe­res, com ara l’amiga més ele­gant del món que com­bat un càncer inva­sor com una lle­ona de ferro. Pen­sava també en els escrip­tors tuber­cu­lo­sos que va aple­gar Ada Klein a La plaga blanca, com acon­se­guien escriure entre una vomi­tada de sang i una altra. I pen­sava en Vicenç Pagès, en la cura que va posar en el seu últim lli­bre, Ken­nedyana, en uns moments en què el seu estat de salut ja tre­pit­java l’abisme. Com li agra­eixo les esto­nes en què arrenca la meva mare de Tele­cinco per absor­bir aquest lli­bre que li encanta! Ara m’ima­gino aquest i tants altres lli­bres a la lli­bre­ria que l’equip Nolle­giu obrirà pels vol­tants de Sant Jordi a l’espai que havien ocu­pat la Medi­terrània i després la Vitel·la al car­rer Taron­geta de Pala­fru­gell. Quina bona notícia, aquesta!

La febre amaina, beneïda la pluja cai­guda, les per­so­nes llui­ta­do­res i les bones notícies. Espero haver-los dis­tret uns segons amb aques­tes parau­les que final­ment han anat sor­tint al límit. I, si no, no passa res.