Juliette

Deu ser perquè és una actriu que m’agrada espe­ci­al­ment, però el cas és que de les poques coses que em van fer pas­sa­dora la gala dels Goya va ser la presència de Juli­ette Binoche: algu­nes coses subs­tan­ci­als del cinema dels últims qua­ranta anys pas­sen pel seu ros­tre, un mis­teri entre la trans­parència i la màscara. No sé si va poder sem­blar que Binoche deia algu­nes coses estra­nyes en rebre el Goya Inter­na­ci­o­nal. Coses com ara que no creu que el premi fos per a ella: “És pel desig ardent que m’enva­eix, pel foc que m’habita, però que no em per­tany. Només soc un ins­tru­ment d’aquest desig ardent, que em sub­mer­geix en l’abisme amb la por al ven­tre.” De fet, pot­ser de manera més sim­ple, va expres­sar la mateixa idea (cosa que també deu haver fet en altres oca­si­ons) en ser-li con­ce­dit fa uns mesos el premi Donos­tia com a reco­nei­xe­ment al con­junt de la seva car­rera: “Crec que no inter­preto, sinó que soc inter­pre­tada: com si alguna cosa passés a través meu que no soc jo.” Com si es tractés d’una pos­sessió. Juli­ette Binoche ha tre­ba­llat amb un munt de grans cine­as­tes: Godard, Tec­hiné, Carax, Malle, Kies­lowski, Aker­man, Assayas, Kia­ros­tami, Hou Hsiao-hsien, entre d’altres. I, a Ningú no vol la nit, també amb una cine­asta espa­nyola, Isa­bel Coi­xet, qui va lliu­rar-li el Goya. Tan­ma­teix, quan va tenir ocasió, l’actriu fran­cesa va fer referència a Sevi­lla a un altre cine­asta que també con­si­dera espa­nyol: Albert Serra, a qui va elo­giar, mos­trant estra­nyesa pel fet que Paci­fic­tion no fos nomi­nada als Goya. No sé si algú li va expli­car que els acadèmics del cinema espa­nyol no hi comp­ten, amb Serra, i que molts ni deuen haver-ne vist els films, amb la intuïció (si no és la cer­tesa) que no són del seu gust.