Gent jove, pa tou

Els espe­ci­a­lis­tes bus­quen les cau­ses de l’incre­ment de suïcidis entre ado­les­cents, sobre­tot arran de la pandèmia. Els joves d’avui dia no ho tenen fàcil. Els can­vis en els llocs de tre­ball són bru­tals i acce­le­rats; per con­tra, les retri­bu­ci­ons són escar­ran­si­des, men­tre les hipo­te­ques asso­lei­xen quan­ti­tats ina­bas­ta­bles per a qual­se­vol pare­lla, fins i tot, amb feina. Els infants estan pre­pa­rats com mai abans i tan sobre­pro­te­gits que es frus­tren i depri­mei­xen davant qual­se­vol deriva nega­tiva en el camí cap als seus objec­tius, més encara si les expec­ta­ti­ves i les exigències dels pares i del seu entorn són massa ele­va­des. La situ­ació con­trasta molt quan es com­para amb la gene­ració que s’està morint: dones i homes d’una for­ta­lesa i resiliència que els feia superar cir­cumstàncies tan adver­ses que, avui dia, són només en el guió de pel·lícules i en altres països.

A part dels ni-ni –un reflex de la més abso­luta des­con­fiança en l’esde­ve­ni­dor–, els més for­mats han de pen­sar a emi­grar o a tre­ba­llar en alguna cosa dife­rent d’allò que han estu­diat. Tan­ma­teix, les xifres diuen que també s’ha estan­cat el domini dels idi­o­mes. És a dir, s’han espa­nyo­lit­zat tant que es pen­sen que amb el cas­tellà ja en tenen prou.

No obs­tant això, el més pre­o­cu­pant és el seu con­for­misme domi­nant i una capa­ci­tat crítica sota mínims davant dels mis­sat­ges aman­si­dors dels qui tenen el poder. Amb els obs­ta­cles, la majo­ria escull dis­treure’s i mirar cap a una altra banda. Els joves que deci­dei­xen plan­tar cara o fer evi­dents les para­do­xes del sis­tema són sovint vícti­mes de menys­preu, d’aïlla­ment i, fins i tot, de per­se­cució, espe­ci­al­ment si els poden tit­llar d’inde­pen­den­tis­tes o d’anti­sis­tema. I és que, per als joves cata­lans, la inde­pendència –i no és màgia– és dels pocs camins que tenen per poder con­fiar en el futur.