Deesses, sirenes i bruixes

A la mar clàssica va ser Amfi­trita, la blanca nereida. Segons Blasco Ibáñez, “Ella era la aurora que asoma sus dedos de rosa por la inmensa ren­dija entre el cielo y el mar”. Lla­vors, també Afro­dita, que després fou Venus, sor­gida de l’onada dins una cur­cu­lla de nacre. Segons la mito­lo­gia, Cro­nos va cas­trar Urà i llençà els seus tes­ti­cles al mar. De l’escuma inqui­eta nasqué Venus, tal com la pintà Agnolo Poli­zi­ano, en temps de Llo­renç de Mèdici: “Vera la schiuma e vero il mar diresti, / e vero il mic­hio a ver sof­fiar di venti”...

I les peripècies d’Ulis­ses, que escoltà l’har­moniós cant de les sire­nes. Ulis­ses, afer­rat al pal de mes­sana, com el vell llop de mar de l’hava­nera nos­trada. Lla­vors, la sirena i el pas­tor, en el cant empor­danès del mes­tre Mara­gall: “–Si sabes­sis el mar com és bonic! / –Si veies­sis la llum de la carena!”... Com van poder esti­mar-se ambdós ena­mo­rats física­ment, “al bell mig del pla”, amb la gran cua pla­te­jada d’esca­tes de la núvia?... Doc­tes eru­dits de pri­mers del segle pas­sat sug­ge­ri­ren que les sire­nes s’arro­man­ga­ven la cober­tura d’esca­tes com fan les altres dones amb les fal­di­lles, ver­bigràcia, en casos sem­blants. És una qüestió sin­gu­lar, peluda, ben digna d’estudi.

Álvaro Cun­queiro, tan savi en fabu­la­ci­ons, ens par­lava d’una fràgil sirena geno­vesa que va veure Felip II d’Espa­nya, tot just vidu de Maria de Por­tu­gal, tras­pas­sada en el part. La sirena lígur jeia morta de poques hores, “como si estu­vi­era nevando debajo de su fina piel, tan pálida estaba”... Deia l’escrip­tor gallec que les sire­nes tenien per llen­gua la del “paese dove il dolce si suona”. És a dir, on el sí és la forma habi­tual d’afir­mació. Medi­terrània doncs, pam més, pam menys. D’altra banda, recordo de temps enllà quan vaig veure de prop la Sire­neta de Copen­ha­guen, asse­guda amb ale­tes als peus, tot mirant el Bàltic.

Car­les Fages de Cli­ment aple­gava les sire­nes del cap de Creus i les brui­xes de Llers a la sar­dana del sàbat a redós de Ver­dera, la mun­ta­nya, segons deien, del Sant Graal. Dees­ses, sire­nes i brui­xes vora una mar en calma, densa, marag­dina, mis­te­ri­osa. Dees­ses, sire­nes i brui­xes vis­tes a con­tra­llum per uns homes enllu­er­nats de sol, sadolls pot­ser de vi dau­rat. Bau­de­laire ho copsà en un sol vers: “Homme libre, tou­jours tu chériras la mer!”...