Jo, com sant Tomàs

Des de la seu de l’ONU a Nova York ens arri­bava aquesta mati­nada una bona notícia: s’havia arri­bat a un acord per pro­te­gir els oce­ans. No es per posar aigua al vi, però jo, com sant Tomàs, fins que no ho vegi no m’ho creuré. I és que són molts els anun­cis i les pro­me­ses que fan els governs i els orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals sobre medi ambi­ent, però molt poques les que s’aca­ben mate­ri­a­lit­zant del tot sigui per una cosa o una altra. De fet, per això som on som i patim les con­seqüències que patim, com la sequera extrema, viru­lents incen­dis l’estiu pas­sat o grans inun­da­ci­ons. Perquè lamen­ta­ble­ment sem­pre s’aca­ben impo­sant els interes­sos econòmics i geo­polítics. L’últim exem­ple, la set­mana pas­sada, quan Ale­ma­nya va fre­nar l’apro­vació del vet als cot­xes de ben­zina i dièsel a par­tir del 2035.