Ballar la bogeria

Vaig tenir ocasió de veure aquest cap de set­mana Bai­lar la locura, un aplau­dit docu­men­tal de Marta Espar i Maiol Vir­gili de què va infor­mar aquest mateix diari al gener amb motiu de la seva pre­sen­tació al cinema Truf­faut de Girona. Parla d’una història pro­ta­go­nit­zada per sis dones, tres balla­ri­nes de dansa con­tem­porània que con­tac­ten amb tres dones diagnos­ti­ca­des de tras­torns men­tals per crear una core­o­gra­fia que explora els límits entre “nor­ma­li­tat” i “boge­ria”. La core­o­gra­fia és el resul­tat de l’inter­canvi fecund que man­te­nen les sis durant uns dies de con­vivència al País Basc. Per si hi havia cap dubte, després del visi­o­nat queda ben clar com és de des­di­bui­xada aquesta línia que separa dos estats men­tals i emo­ci­o­nals que ens han pre­sen­tat sem­pre com a pols opo­sats i, també, el valor de la dansa i les arts en gene­ral com a canal per vehi­cu­lar totes les emo­ci­ons, els sofri­ments i els males­tars que covem al nos­tre inte­rior. A mi, però, el que em va impac­tar més és el coratge, l’hones­te­dat d’aques­tes tres dones que s’obren en canal, que es des­pu­llen emo­ci­o­nal­ment i tre­uen a la llum la pròpia tene­bra. Dones valen­tes, i també gene­ro­ses, que com­par­tei­xen la seva experiència amb altres dones sen­si­bles, capa­ces d’expres­sar tot aquest tor­rent de vida mit­jançant la dansa.