Fauna de Fórmula 1

Dono per des­comp­tat que n’esteu assa­ben­tats si veieu TV3. Aquest cap de set­mana la Fórmula 1 ha desem­bar­cat a Cata­lu­nya. I amb ella la colla de segui­dors que la seguei­xen arreu i els espon­ta­nis que s’hi afe­gei­xen en aques­tes ter­res del vell con­ti­nent. Els espècimens que pas­se­gen aquest dies per Mont­meló són pin­to­res­cos. Des d’aca­ba­lats fin­lan­de­sos obses­sius de Räikkönen (i Kova­lai­nen) fins a allò que els mit­jans ubi­cats a 600 quilòmetres de Cata­lu­nya en diuen la marea blava, és a dir, els obses­sius d’Alonso. Sense obli­dar els incon­di­ci­o­nals fer­ra­ris­tes, amb el bell cava­llino dibui­xat i estam­pat arreu.

Acos­tar-se a Mont­meló un cap de set­mana de Gran Premi té un no sé què d’excursió al camp. I també de dis­sabte d’agost a la platja de la Bar­ce­lo­neta. Entre les for­tu­nes que llu­ei­xen tipet al cir­cuit i que es refu­gien als caus de les tri­bu­nes més exclu­si­ves, es bar­re­gen els pit­jors exem­plars d’allò que es cate­go­ritza afi­na­da­ment com a dumin­gue­rus. Con­ve­ni­ent­ment des­ca­mi­sats, suats, amb excés de pèl a la pitrera i tatu­at­ges a l’estil Amor de mare pel cos, són els més abun­dants dins la fauna del que alguns diuen que és l’esport més gla­murós.

Uns dumin­gue­rus que per­den el cap pel campió asturià amb tal passió que vaig que­dar asto­rada. I això que, a mi, Alonso, m’agrada, i molt. Però els crits que alguns pro­fe­rei­xen fins a l’exte­nu­ació per ani­mar Alonso són, a més d’eixor­da­dors, insòlits. I escric insòlits perquè el fer­vor que des­perta un indi­vidu que quan com­pe­teix no repre­senta ningú més que ell mateix i les empre­ses que el paguen és digne d’estudi, com a mínim, en un màster sobre ídols de mas­ses. Els desitjo molta sort. Però si pot ser (i serà), que gua­nyi Fer­rari.