De ‘manada’ en ‘manada’

El 29 d’abril del 2018, nou pro­fes­sors de l’IES Palau de Sant Andreu de la Barca (Baix Llo­bre­gat) van patir una vio­lació en manada de les seves vides, de les seves famílies, de la seva pri­va­ci­tat, de les seves car­re­res pro­fes­si­o­nals, de la seva lli­ber­tat, dels seus drets. Aquell dia, un diari de la caverna mediàtica espa­nyola (El Mundo) els va posar en el punt de mira, publi­cant les seves foto­gra­fies en un arti­cle sota el títol “Els nou mes­tres cata­lans de la infàmia”. La fis­ca­lia va obrir diligències con­tra ells acu­sant-los d’un delicte d’odi per asse­nya­lar fills de guàrdies civils en les seves clas­ses l’endemà del referèndum del Pri­mer d’Octu­bre. Imme­di­a­ta­ment, la vida dels mes­tres i la de l’ins­ti­tut, con­ver­tit en plató tele­vi­siu, van ser sot­me­ses a un asset­ja­ment sense escrúpols per part dels mit­jans espa­nyols, sense cap altre objec­tiu que enca­de­nar-los al relat sumaríssim pro­jec­tat des de Madrid, on se’ls con­ver­tia en depre­da­dors intel·lec­tu­als, adoc­tri­na­dors i cri­mi­nals. Els par­tits polítics espa­nyols –quasi tots– i algun de català, hiperbòlics pala­dins de l’estat de dret, no els van con­ce­dir ni el bene­fici del dubte i els va fal­tar temps per posar la soga al coll dels mes­tres, de l’ins­ti­tut i de l’escola cata­lana, pro­mo­vent l’esquar­te­ra­ment públic d’aque­lles per­so­nes, aquells pro­fes­si­o­nals, aque­lles famílies i aque­lles vides con­ver­ti­des en caps de turc d’una estratègia política de l’Estat con­tra la Cata­lu­nya que amenaçava la uni­tat. Mit­jans, peri­o­dis­tes, ter­tu­li­ans, colum­nis­tes, fis­cals, repre­sen­tants polítics, la Guàrdia Civil, el govern espa­nyol..., tots ells van fer seus els trets clau de la defi­nició de manada: ani­mals, junts i cacera. Van actuar en grup amb cru­el­tat, tira­nia i covar­dia.

Pri­mer el jutge ins­truc­tor del cas aquell 2018 i, cinc anys de cal­vari després, també l’Audiència de Bar­ce­lona han resolt que no hi va haver delicte, que cap de les expres­si­ons uti­lit­za­des a l’aula l’endemà de l’1-O van ser “humi­li­ants, de menys­preu o descrèdit”, tan sols l’expressió d’una opinió com­par­tida per bona part de la soci­e­tat i empa­rada per la lli­ber­tat d’expressió. Les vícti­mes, però, han hagut de patir l’agressió, auto­cen­su­rar-se, mar­xar i començar de nou. Sem­pre podran dir que han sobre­vis­cut a un lin­xa­ment, però els seus bot­xins con­ti­nuen al car­rer.