El dolor dels pobles

Con­fio que no segui­ran el meu exem­ple i no es tren­ca­ran el fèmur, i que no pas­sa­ran uns dies en un hos­pi­tal i una clínica. De totes mane­res, l’estada a la pri­mera ins­ti­tució hos­pi­talària va ser­vir-me per a una con­versa amb una infer­mera que va donar ori­gen al pre­sent arti­cle. Amb aquesta infer­mera parlàvem sovint del termòmetre que em posava per com­pro­var la tem­pe­ra­tura. Li vaig dema­nar si exis­tia un termòmetre per valo­rar igual­ment el dolor i em va con­tes­tar que no, tal com jo supo­sava. No hi ha termòmetre per mesu­rar el dolor indi­vi­dual o el dolor dels pobles, un con­cepte difícil de defi­nir, però abso­lu­ta­ment real, com en podem donar tes­ti­moni molts de nosal­tres. Però el dolor exis­teix i seria impor­tant poder apli­car el termòmetre cor­res­po­nent i poder mesu­rar-ne el nivell.

El dolor més visi­ble és el rela­ci­o­nat amb la misèria, la fam, la manca d’habi­tatge i la limi­tació dels drets de la dona, pel que fa al tre­ball o a l’estudi o a l’acti­vi­tat pública, tal com com­pro­vem en alguns països, i sobre­tot als domi­nats pels tali­bans islàmics. Aquest dolor és evi­dent als països del Ter­cer Món, que sem­blen aban­do­nats de la mà de Déu i que arros­se­guen segles de misèria i pobresa, sot­me­sos molt sovint a dic­ta­du­res absur­des i cri­mi­nals. Estic refe­rint-me a països afri­cans, asiàtics i de l’Amèrica lla­tina.

Però al marge d’aquest dolor visi­ble i com­pro­va­ble, hi ha pobles que en patei­xen un altre que reque­reix uns conei­xe­ments econòmics i una sen­si­bi­li­tat espe­ci­als. Uns conei­xe­ments i sen­si­bi­li­tat per enten­dre uns fets que ens arri­ben a través de la premsa, de la tele­visió i de la ràdio. Em refe­reixo, és clar, al dolor que expe­ri­menta Cata­lu­nya com a nació no sobi­rana, sot­mesa a un estat cen­tra­lista que fa tot el que pot per reduir l’amenaça d’una secessió que no està dis­po­sat a accep­tar de cap manera.

Conei­xe­ments per enten­dre el dèficit fis­cal, per exem­ple. Tots els eco­no­mis­tes seri­o­sos estan d’acord que, des de fa molts anys, Cata­lu­nya paga més impos­tos que qual­se­vol altra comu­ni­tat autònoma i, en canvi, rep una inversió pública molt infe­rior a la xifra que li cor­res­pon­dria segons els impos­tos que paga. Els diners dels cata­lans van en una bona part a finançar altres comu­ni­tats que no per­ta­nyen als Països Cata­lans o bé a inver­si­ons rea­lit­za­des des de Madrid al ser­vei de l’admi­nis­tració pública i que poden anar des del finançament del Tea­tre Reial de Madrid a la com­pra d’obres per al Museu del Prado. Aquest dèficit fis­cal causa dolor a Cata­lu­nya i als cata­lans, però no és entès per, com a mínim, la mei­tat de la seva població, que, per tant, no té consciència de la febre cau­sada per aquells dolors i que es tra­du­eix en un càstig a les inver­si­ons públi­ques i, de retop, pri­va­des a l’eco­no­mia cata­lana.

Molt sovint em demano què hauríem de fer per fer enten­dre a tots els cata­lans que l’actual situ­ació com­porta un dolor econòmic que redu­eix la capa­ci­tat de desen­vo­lu­pa­ment de la nos­tra eco­no­mia. És per això que, pot­ser incons­ci­ent­ment, molts ciu­ta­dans i sobre­tot molts pro­fes­si­o­nals opten per la fac­tu­ració en diner negre –no accep­ta­ble–, però que es pot com­pren­dre si tenim en compte el fet que els impos­tos pagats no retor­nen a Cata­lu­nya.

Per­so­nal­ment ja no tinc el dolor de la frac­tura del fèmur, però es manté la meva par­ti­ci­pació en el dolor d’un poble que veu limi­ta­des les seves pos­si­bi­li­tats de crei­xe­ment i d’enri­qui­ment econòmic.