El papa que tantes expectatives va aixecar

L’edi­to­rial d’avui ha estat deba­tut per: Xevi Sala, Toni Brosa, Car­les Sabaté, Sara Muñoz, Lluís Simon, Fran­cesc Espiga, Xavier Cas­tillón, Ure Comas, Dolors Bellés, Núria Astorch, Xevi Masachs i Teresa Márquez.

Deu anys després que el jesuïta Jorge Mario Ber­go­glio es con­vertís en el papa Fran­cesc, el balanç no està a l’altura de les expec­ta­ti­ves que ell mateix havia creat. Després que ell fixés les seves pri­o­ri­tats en la defensa de l’eco­lo­gisme, la justícia social, la pro­moció de les dones i l’opo­sició als sec­tors més ultra­con­ser­va­dors del Vaticà, la con­clusió de la feina des­ple­gada al llarg d’aquesta dècada és que una cosa eren els bons pre­sa­gis i l’altra, les pos­si­bi­li­tats reals de can­viar una ins­ti­tució tan anti­quada com la que repre­senta. Cer­ta­ment, el tarannà del papa ha estat posi­tiu, també alguns pro­gres­sos en defensa d’una Església més pro­pera als més des­fa­vo­rits, però tot això ha que­dat molt en la superfície de les bones inten­ci­ons, tot i els viat­ges cal­cu­lats i els dis­cur­sos con­tun­dents que l’han carac­te­rit­zat. Segu­ra­ment el papa s’havia pro­po­sat uns objec­tius tan ambi­ci­o­sos com els dels adver­sa­ris que se li han enfron­tat. Perquè defen­sar el repar­ti­ment de la riquesa i la lluita con­tra el canvi climàtic vol dir en la pràctica qüesti­o­nar el mateix sis­tema capi­ta­lista i els interes­sos indus­tri­als que el sus­ten­ten.

La reforma de la Cúria és pro­ba­ble­ment el seu punt fort, perquè li ha ser­vit per posar el bis­turí en els òrgans vitals d’una jerar­quia gens acos­tu­mada a la fis­ca­lit­zació i gens pro­pensa a la moder­nit­zació pel que fa a la capa­ci­tat d’influència. I és en els nome­na­ments on s’ha notat la deter­mi­nació papal, posant per exem­ple al cap­da­vant del dicas­teri dels bis­bes o de la Con­gre­gació per a les Esglésies Ori­en­tals pre­fec­tes fins ales­ho­res des­co­ne­guts. El cop de timó també s’ha fet notar en la per­se­cució dels delic­tes sexu­als come­sos per sacer­dots con­tra menors d’edat, un tema espinós que els seus pre­de­ces­sors van pre­fe­rir man­te­nir sota la catifa i que ell ha con­ver­tit en una pri­o­ri­tat, d’altra banda empès per les allaus de denúncies que en els dar­rers anys no han parat de créixer. En defi­ni­tiva, si no ha pogut anar més lluny de l’agenda que s’havia mar­cat, pro­ba­ble­ment també hagi estat a con­seqüència dels greus pro­ble­mes de salut que fins i tot han des­fer­mat espe­cu­la­ci­ons sobre una pos­si­ble renúncia.