Tribuna
Jaume Rocabert i Cabruja
A què juga l’Assemblea?
L’Assemblea Nacional Catalana (Assemblea o ANC) en el seu naixement es definia com popular, unitària, plural i democràtica, i tenia per objectiu aconseguir la independència de Catalunya mitjançant la constitució d’un estat de dret, democràtic i social. Fou el 25 de maig del 2011 quan l’Assemblea Nacional Catalana es va constituir legalment com a nova entitat del país. L’objectiu d’aquesta entitat era que esdevingués una organització independent i al mateix temps d’una transversalitat inqüestionable. Una característica que només es va mantenir intacta fins a les eleccions al secretariat nacional del 9 de maig del 2015, quan la Carme Forcadell va haver de deixar el càrrec de presidenta, per mandat estatutari.
A partir d’aquest canvi de direcció, l’ANC, de manera velada, ja no és prou independent ni transversal, d’altres entitats, ni respectuosa amb les ideologies d’alguns dels partits independentistes.
Quan aquest modus operandi s’accentua és a partir del maig del 2022 amb motiu del nou relleu estatutari de la presidència; amb l’elecció de Dolors Feliu com a nova presidenta, l’ANC fa un canvi de rumb copernicà, ja que obertament es desentén de ser independent i transversal, no sense un creixent malestar al si de l’Assemblea. Tot i així, la presidenta i una part de la direcció, tàcitament, converteixen l’ANC en l’altaveu o potser en corretja de transmissió d’un únic partit de l’àmbit independentista català. Justament són els plantejaments de la direcció, com ara impulsar una llista cívica per a les properes eleccions al Parlament, o com les sovintejades declaracions unidireccionals i acusatòries de la presidenta Feliu contra el govern de la Generalitat (que governa en solitari i no pas per voluntat pròpia), les que provocaren la forta crisi interna. Una crisi que no es va resoldre ni tancar en la llarga reunió del ple de la cúpula de l’entitat celebrada a Barcelona el diumenge 19 de febrer passat, en la qual inicialment dimitia en Jordi Pesarrodona com a vicepresident juntament amb altres 13 membres del secretariat, i quasi un mes després també dimiteix del secretariat nacional. En l’esmentada reunió de la cúpula, també es va titllar d’opaca o poc democràtica la direcció respecte dels estatuts de l’Assemblea.
Una crisi interna que es veia a venir des de que la Forcadell va deixar la presidència. En els inicis de l’ANC, foren molts i de diferents tendències ideològiques els que s’incorporaren amb un mateix ideari: aconseguir la independència de Catalunya, un objectiu comú que estatutàriament no hi havia traves que impedissin la incorporació de l’àmplia amalgama ideològica, especialment per la contundència de dos pilars fundacionals:1.- independent a altres organitzacions i/o partits polítics i 2.- transversal de manera inqüestionable. Què pot haver passat per arribar a l’actual situació de crisi? Senzillament que amb els anys hi ha hagut moltes incorporacions d’un mateix perfil ideològic, la qual cosa els ha permès tenir majoria i assolir progressivament els càrrecs més rellevants de l’organització, cosa que els induïa no només a ocupar la direcció, sinó a tenir la temptació de dirigir el rumb de l’ANC, guiats pels criteris majoritaris obviant els esmentats dos pilars dels estatuts, amb la qual cosa el conflicte era i ha estat inevitable.
L’ANC, per la desafortunada ambició i gestió de l’actual direcció, ha deixat de ser aquella entitat sobiranista que potenciava i agrupava en les seves grans manifestacions tots els sectors independentistes del país. Tothom ens sentíem agermanats per un objectiu comú en el qual les ideologies personals restaven aparcades encara que fos per un sol dia, i en lloc seu l’estelada assolia tot el protagonisme d’un objectiu i d’un desig que sortosament havia aconseguit alliberar-nos de la por, de la ignominiosa barbàrie franquista i dels seus múltiples crims i assassinats. L’1 d’octubre del 2017, però, el franquisme disfressat amb la vestimenta del règim del 78, ens va ensenyar de nou les urpes antidemocràtiques, que, tot i així, no va aconseguir ni aconseguirà ofegar el nostre desig de llibertat i d’independència.
