La marca que no s’esborra

Sem­bla men­tida però sí, ja han pas­sat vint anys de la invasió de l’Iraq, de les pro­ves fal­ses sobre la pos­sessió d’armes de des­trucció mas­siva amb què es va jus­ti­fi­car la inter­venció con­tra el règim de Sad­dam Hus­sein, de les bom­bes sobre Bag­dad, de les tor­tu­res a la presó d’Abu Ghraib, de les mani­fes­ta­ci­ons mul­ti­tu­dinàries del no a la guerra, dels milers de morts, de la decisió que trun­ca­ria el futur de tota una gene­ració. Vint anys de l’inici del caos en què aca­ba­ria sumit el país i, indi­rec­ta­ment, tota la regió. Del des­ba­lles­ta­ment de l’estat ira­quià, del res­sor­gi­ment de les violències sectàries con­ge­la­des sota la fèrria batuta de Sad­dam i la con­següent apa­rició d’Estat Islàmic i el seu sinis­tre cali­fat.

No calia que pas­ses­sin vint anys per cer­ti­fi­car la bar­ba­ri­tat de la guerra i la seva inu­ti­li­tat. Una guerra que només va por­tar des­trucció i una ines­ta­bi­li­tat que encara per­dura. Recor­dant aquells dies, remi­rant les imat­ges de Colin Powell defen­sant fal­se­dats al Con­sell de Segu­re­tat, de l’ine­fa­ble trio de les Açores, esgar­rifa com­pro­var com les guer­res impe­ri­a­lis­tes con­ti­nuen com si la història no tingués res a ense­nyar. Esgar­rifa sen­tir Aznar defen­sant encara la seva decisió del 2003 al·legant que va fer d’Espa­nya un estat més influ­ent en el món.