Habitatges de règim soviètic

Sem­bla que Lenin i la Revo­lució d’Octu­bre s’estan infil­trant en les prin­ci­pals capi­tals euro­pees, almenys pel que fa a l’opti­mit­zació dels habi­tat­ges. Hou­sing Anyw­here, una pla­ta­forma espe­ci­a­lit­zada en llo­guers inter­na­ci­o­nals que s’ocupa de bus­car allot­ja­ment a estu­di­ants –d’Eras­mus, per exem­ple– i a joves pro­fes­si­o­nals, ha detec­tat un aug­ment espec­ta­cu­lar del preu, no ja dels pisos, sinó de les habi­ta­ci­ons: a Lis­boa cos­ten 500 euros; a Berlín, 745; a Ams­ter­dam, 900. Una estança de cap a deu metres qua­drats a tot esti­rar! S’entén que el motiu d’aquest des­propòsit rau en l’excés de demanda –hi ha qui no es plan­teja dis­po­sar d’un pis sen­cer per raons econòmiques òbvies–, la manca d’oferta –els turis­tes són els pri­mers– i els interes­sos espe­cu­la­tius habi­tu­als en un bé essen­cial no sufi­ci­ent­ment regu­lat per les admi­nis­tra­ci­ons. Per tant, si l’accés a una habi­tació es torna pro­hi­bi­tiu, l’alter­na­tiva que queda és com­par­tir-la, en el més genuí estil soviètic com dèiem abans tot pen­sant en aquells apar­ta­ments comu­ni­ta­ris o kom­mu­nalki sor­gits després de la revo­lució del 1917, on el govern ins­tal·lava en edi­fi­cis expro­pi­ats diver­ses famílies pro­ce­dents de les àrees rurals que com­par­tien bany, cuina i dor­mi­to­ris i dis­po­sa­ven –ini­ci­al­ment– de 5 metres qua­drats per cap. Més o menys com comença a pas­sar ara (l’espai reduït volem dir, no l’expro­pi­ació, no fos cas que donéssim idees!). Real­ment, i dei­xant de banda curi­o­ses com­pa­ra­ci­ons extem­porànies, tenim en l’habi­tatge un dels pro­ble­mes més greus de l’estat del benes­tar i sense vies de solució. Coses de la cobdícia capi­ta­lista.