Opinió

Acostaments i serveis

La fi del tren d’Olot es va produir hores abans que s’enlairés l’Apollo-11 amb el primer home que trepitjaria la Lluna

En aquells cin­quan­tes i sei­xan­tes del segle pas­sat, que han pas­sat avall i de quina manera, anar a Olot des del meu poble era una mena de pro­esa o peripècia, en tot cas una cosa extra­or­dinària. I sobre­tot era una mena de viatge mis­teriós, perquè a ciu­tat s’hi anava a com­prar i fer unes coses, a usar uns ser­veis que al poble ni pen­sar-hi. Com per exem­ple a com­prar unes tro­ques de llana espe­cial, a fer-se arren­car un quei­xal, o a prac­ti­car una sessió d’esti­ra­ments amb en Canova o en Cas­seca.

Hi havia molt pocs cot­xes par­ti­cu­lars i cap línia de bus, només el tren d’Olot que arri­bava quan podia, des­a­pa­re­gut fa més de cin­quanta anys. Per cert, la fi d’aquell tren es va pro­duir poques hores abans que s’enlairés l’Apo­llo-11 amb el pri­mer home que tre­pit­ja­ria la Lluna, una bona metàfora de la trans­for­mació del món.

De cap manera cal­dria que digués que tot ha fet un tomb impor­tant: ara a Olot hi anem per qual­se­vol cosa, en el tra­jecte hi ha dos túnels que n’escur­cen con­si­de­ra­ble­ment el camí. Els dis­set quilòmetres que ens en sepa­ren han esde­vin­gut una peti­tesa que neces­sita menys de vint minuts. La capi­tal, per als vells vila­tans i vila­ta­nes, ha per­dut encant, mis­teri, s’ha acos­tat i s’ha fet més notòria, més fami­liar.

Un exem­ple ben vis­tent i efec­tiu dels can­vis: al poble ara hi tenim un boníssim ser­vei de fisi­o­teràpia, del qual no en diré el nom perquè això no és un paper de publi­ci­tat. Però sí que puc dir sense cau­tela que el trobo excel·lent. A més, i com a com­ple­ment de les cures cor­po­rals alta­ment espe­ci­a­lit­za­des que s’hi prac­ti­quen, el tracte humà és impe­ca­ble, cosa impor­tant i també sani­tosa. Els tre­ba­lla­dors venen i van del poble on tre­ba­llen al poble on dor­men, i algú ho té una mica lluny: Mon­tes­quiu, en el relleu de la zona que marca la tran­sició entre la plana de Vic i la mun­ta­nya piri­nenca, és cap a 60 quilòmetres, i cada dia a les 8 en punt del matí ja és al peu del canó. No els desitjo pas una fei­nada immensa (senyal que hi hau­ria molts ava­ri­ats), però m’abe­lleix tenir-los a tocar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia