Com pagar el músic

L’escena no és nova, però s’ha moder­nit­zat. Un músic de car­rer situat en una plaça cèntrica d’una població turística comença a can­tar a mig matí apro­fi­tant que és un dia de festa i que la gent pas­seja sense pres­ses. Tria una peça prou cone­guda que pugui agra­dar al públic i gua­nyar-se la seva sim­pa­tia sobre­tot quan es tracti de pas­sar el bar­ret quan acabi la funció. I si no és el bar­ret serà la funda de l’ins­tru­ment en qüestió, un pla­tet amb unes quan­tes mone­des que facin d’esquer o un drap mal ple­gat al terra. M’hi fixo i no hi trobo cap dels ele­ments ante­ri­ors. Em sorprèn no veure’ls i com­provo si hi ha un nou sis­tema que m’ha pas­sat per alt. No trigo a tro­bar-lo i encara em sorprèn més. Engan­xat a la gui­tarra, amb uns colors viro­lats que cri­den l’atenció hi ha un car­tell amb un número de mòbil, el del músic entenc, i una única paraula: “Bizum”. No calen expli­ca­ci­ons de cap mena perquè el mis­satge és ben clar: s’ha aca­bat dema­nar al ciu­tadà com­mo­gut per la música que faci un gest i abo­qui una mica de xava­lla als peus de l’artista. Amb l’apa­rició del sis­tema de paga­ments ins­tan­ta­nis entre par­ti­cu­lars es fa un pas més cap a la pro­fes­si­o­na­lit­zació i l’inter­canvi comer­cial. No cal ni aixe­car-se de la cadira si un està pre­nent un refresc en una ter­rassa, ni rebus­car aquell euro per­dut en el fons de la bossa de mà i ni tan sols uti­lit­zar la cri­a­tura perquè sigui ella la que s’apropi al músic en qüestió, deixi anar la moneda i ens estalviï el moment de tor­ba­ment. Tan sols cal aga­far dis­si­mu­la­da­ment el mòbil i fer la trans­ferència cor­res­po­nent amb una acció neu­tra, equi­dis­tant, man­te­nint totes les distàncies. Ens hem acos­tu­mat a pas­sar pel fil­tre del mòbil i les xar­xes soci­als la gran majo­ria de les nos­tres rela­ci­ons huma­nes. Grups de What­sapp, vide­o­con­ferències, reu­ni­ons en línia... diuen que ens aug­men­ten l’eficiència, la rapi­desa i la pro­duc­ti­vi­tat, però també ens reta­llen la com­pli­ci­tat de com­par­tir un mateix espai. Els temps can­vien, és cert, però per­me­teu-me dub­tar que en alguns casos sigui per a millor.