Jubilació i gasiveria

A França en Macron qui sap si se’n farà l’aresta política... Això m’ha recor­dat un assumpte que vaig viure de prop. Devia ser als anys sei­xanta que a pagès va començar-se a cobrar de la vellesa. L’admi­nis­tració va dis­po­sar que, quan s’acos­ta­ven els 65 anys, per una mòdica xifra pagada de cop a la Segu­re­tat Social el pagès i la pagesa podien per­ce­bre la mòdica renda que l’Estat havia deci­dit. Per a la majo­ria fou un regal perquè no hi havien comp­tat mai; aque­lla gent secu­lar­ment per­de­dora vivien amb un fill o filla, tre­ien pro­fit de l’hort si la salut els ho per­me­tia i aju­da­ven en el que fes falta. Per cobrar la modesta pensió calia demos­trar que no es tenien pro­pi­e­tats, o poques. Els maso­vers ho tenien fàcil i, per als petits pro­pi­e­ta­ris, si el valor d’algun camp sobre­ei­xia del que tole­rava el poder, només calia fer-ne donació a algun fill o filla.

Jo tenia un beson­cle a Vila­do­ques, pagès i petit pro­pi­e­tari. Arri­bat el moment, el secre­tari de l’Ajun­ta­ment li va fer notar que, per un parell de camps, sobre­pas­sava el mínim de què parlàvem i li va acon­se­llar de tras­pas­sar-los als qui havien de ser els seus hereus. O això, o que­dar-se sense cobrar la pensió. Fos com fos, va deci­dir que res de donar cap terra a cap fill. Recor­dem que en aquells anys era cos­tum gene­ra­lit­zat que els vells man­tin­gues­sin els fills igno­rants del tes­ta­ment que havien fet secre­ta­ment a cal notari. “Ja ho tro­ba­ran quan ens morim!”, solia ser el man­tra que solien repe­tir i que va por­tar un no dir d’ene­mis­tats entre els fills quan, després del traspàs, el tes­ta­ment sovint resul­tava esbi­ai­xat i injust per a un o altre des­cen­dent. El beson­cle va, doncs, que­dar-se sense la paga men­sual. “Ja viu­rem del que tenim...”, es jus­ti­fi­cava. Però en aquells anys la renda de les ter­res cada vegada era més esqui­fida i la dis­po­ni­bi­li­tat de metàl·lic del meu parent s’anava reduint, men­tre que la majo­ria cobrava men­su­al­ment uns diners que els venien la mar de bé. EI beson­cle a vega­des, a les rot­lla­nes de jubi­lats, es quei­xava de no cobrar ni cinc. Lla­vors era quan sor­tia algú que, foteta, li recor­dava que cobra­ria si no hagués estat tan gar­repa amb els fills. I un de més enginyós, amb sor­ne­gue­ria, un dia va res­pon­dre-li: “Vols cobrar? Ja t’ho arre­glaré: jo et regalo cada mes la paga i, a canvi, tu em dones els camps que tens... Fet? No? Doncs fes-te fotre, caga­mi­ques!”